El monstre de monstres

1816 va ser l’any sense estiu. L’erupció d’un volcà indonesi havia entenebrit el cel amb una capa de cendra que els rajos del sol amb prou feines podien travessar. La temperatura va caure en picat. L’estiu era irreconeixible: fred i plujós. A la Villa Diodati de Ginebra, els estiuejants inventaven esbarjos de tota mena: l’obstinació del mal temps els privava de l’aire lliure. Un dels passatemps va ser improvisar un relat gòtic que glacés la sang dels lectors. Els estiuejants eren el poeta Lord Byron, el seu metge John William Polidori, Percy Bysshe Shelley, la seva xicota Mary i la germanastra d’aquesta, Claire. Una colla excepcional. Però el fet a remembrar és que d’aquella trobada històrica en va sorgir una criatura vivíssima, el monstre de Frankenstein, i una autora amb totes les lletres: Mary Wollstonecraft Shelley. Tenia 18 anys. Un malson va indicar-li quin desafiament havia d’escriure per trasbalsar els lectors de l’època.

1818 va ser l’any de publicació de Frankenstein o el Prometeu modern. Han passat dos-cents anys. O sigui que estem d’aniversari. Les celebracions i les honorances, potser, no han torbat la calma editorial catalana, però han fet just acte de presència, i a temps. Comanegra ha proposat la col·lecció “Matar el monstre”, amb la qual encarregava a set autors que homenatgessin Frankenstein, amb Barcelona de fons, i en set moments històrics diferents. L’altra gran manifestació d’orgull frankensteinià prové d’un dels nostres experts en Shelley i la seva creació: Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973). Al títol li pot faltar imaginació i poesia, Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, però diu la cosa que és. Si més no, Shelley i el seu monstre són punt de partida d’un estudi heterogeni que, amb amenitat, reuneix biografia, assaig cultural i passió lectora.

Fent honor a la monstruositat creada pel doctor Frankenstein, una criatura apedaçada amb fragments cadavèrics, el text funciona com una labor de retalls (Shelley en diria un patchwork). L’assaig no perd cert fil narratiu, malgrat els pedaços i els excursos sobre literatura i cinema. Ruiz Garzón s’ha pres la molèstia de combinar-hi idees afins a la novel·la de Shelley amb d’altres de més marginals, en el sentit de suplementàries. Ja ho comunica al pròleg: són pàgines “cosides [...]a partir de cites, estudis i reflexions propis i aliens, de manera que s’hi barregin, en un mateix organisme, una dotzena de monstres i un centenar de llibres”. Des del seu naixement contra natura, Frankenstein (el mite) ha servit interessos dispars. Se li han aplicat lectures crítiques amb biaixos marxistes, feministes, queer, psicoanalítics, lacanians... Si Ruiz Garzón disposa de la criatura en qüestió és com a pretext literari per saltar a d’altres obres del gènere fantàstic, de la literatura i de l’audiovisual, en el benentès que explorant la condició inhumana hagin delimitat la noció de l’humà. Com a bon monstròleg, vincula tradicions sobre tota mena d’éssers que han profanat les convencions i ens han atemorit amb la seva anomalia. Així, amb Ruiz Garzón, no llegim exclusivament sobre Frankenstein, sinó que ens recordem de l’horror vampíric, del bestialisme de King Kong, del gólem jueu, de l’aberració del minotaure cretenc, del revers del doctor Jekyll o de l’antagonista bestial de Beowulf, Grendel (tindrem mai versió catalana del Grendel de John Gardner?). La llista monstruosa s’alterna amb passatges biogràfics. Per anecdotari, coincidències, dissorts i personatges freqüentats, la vida de Shelley sembla material literari de primera. Ruiz Garzón exposa el conjunt amb claredat i bon humor. Arrisca amb algun acudit dolent per insistir que el llibre té vocació divulgadora; no és l’enèsim paper per als arxius de l’acadèmia sinó que té les gràcies necessàries per atraure un lector desvinculat del fantàstic.

Acabat, queda la sensació que s’hi han prodigat una vintena de temes i un centenar de referències, i estem més convençuts que mai que preguntar-nos per les raons del monstre ens convé com a cultura. Qui perd els seus monstres perd la identitat.