Ni blanca ni blaugrana, la Roja és mestissa

Hi ha derrotes especialment nocives, poques com la d'Espanya, abatuda als penals per Rússia. La superioritat de la Roja era tan manifesta que ningú es va fixar en els desgraciats partits anteriors del campionat contra Portugal, el Marroc i l'Iran, ni tampoc en els amistosos previs contra Tunísia i Suïssa, segurament perquè abans havia golejat l'Argentina i domat Alemanya. Malament rai, quan la victòria es dona per feta i només es para atenció en els avantatges del quadre del Mundial.

El joc deixa de ser una prioritat quan es pensa que a Rússia se la guanya per la cara, fins i tot a Moscou. Fins que es perd i llavors es qüestiona l'estil, com si fos una qüestió conjuntural o fins i tot una impostura, res a veure amb el patriotisme i la bravura, que serien un assumpte genètic que es transmet a partir de l'himne, una montera, un tricorni i el bombo del Manolo. No convé simplificar les coses i encara menys en un tema tan seriós com el futbol, i més a la Copa del Món.

El problema és que avui s'imposen la immediatesa i el vertigen, fins al punt que a Espanya se la suposava molt capaç de guanyar el Mundial per la mateixa regla de tres que el Madrid conquista cada any la Champions. Tant se val la manera o la forma, i fins a cert punt els qui avalen la urgència van considerar normal que Florentino Pérez contractés Lopetegui en vigílies del debut del Mundial, com si es pogués simultaniejar el càrrec de seleccionador i el d'entrenador del Madrid.

Segons el parer d'alguns analistes, la sort de la selecció hauria estat diferent amb Lopetegui, sense tenir en compte el menyspreu que suposava per a la federació que el tècnic continués amb Espanya. A Rubiales, no obstant això, se l'ha criticat més que a Florentino. Al president federatiu se li va escapar, a més, parlar de valors per justificar la seva decisió de destituir Lopetegui. I els valors, igual que l'estil, són una lliçó reprovable per als qui defensen la llei del més fort. com passa al Madrid.

Les decisions de Rubiales són i seran especialment escrutades, sobretot la del futur seleccionador, per saber quin camí agafa en aquesta cruïlla que se li presenta a Espanya: evoluciona o involuciona, un dubte que encara té pendent de resoldre el Barça. El procés viscut al Camp Nou pot servir de pauta per a la selecció: disminueix l'efecte de la Masia, es discuteix sobre l'ADN blaugrana pel fitxatge de jugadors com Paulinho i, tot i això, l'equip segueix guanyant la Lliga i la Copa.

El Barça, però, donaria la vida per tornar a guanyar la Champions, de la mateixa manera que se sap que Zidane té tirada per la Lliga. No és fàcil encertar l'equilibri que en el seu moment va trobar Del Bosque quan va facilitar una cohabitació Barça-Madrid a través de Xavi i Casillas. El caràcter dels madridistes va combinar llavors magníficament amb la manera d'entendre el joc dels blaugrana i Espanya va guanyar dos Eurocopes i el Mundial.

El punt de partida va ser, en qualsevol cas, de Luis i també de Rijkaard: Xavi va passar de ser un aspirant a cobrir la plaça de migcampista que va deixar vacant Guardiola a convertir-se en el millor volant d'Europa. Els protagonistes del joc van ser definitivament els migcampistes, fins ara representats per Iniesta. La renúncia del manxec i el delicat moment de Silva obliguen ara a aturar-se, recapitular i pensar perquè no es repeteixi el fracàs de Rússia, després dels del Brasil i França.

Hi ha un dubte molt raonable: no es pot clonar la generació campiona i difícilment es trobaran jugadors capaços de substituir Xavi i Iniesta quan ni tan sols tenen recanvi al Barça. No cal oblidar tampoc que Alemanya també ha estat eliminada i el seu model futbolístic està inspirat a Espanya. Hi ha fins i tot el risc que a la selecció li passi com a Holanda.

Tampoc serà mai, d'altra banda, una selecció com Itàlia. Només cal veure la cadena d'errors individuals que ha comès a Rússia. La falta de control emocional, desestabilitzat com ha estat l'equip des del debut, ha contribuït decisivament a la seva derrota a Moscou. Cal indagar sobre quant ha ocorregut per evitar caure en l'autodestrucció i en el caïnisme tan propi d'Espanya.

La bona trajectòria de les seleccions inferiors convida precisament a confiar en el model ja treballat i ara discutit a Rússia. No és una tasca improvisada precisament, sinó que va ser el far que va guiar fins i tot Lopetegui. Avui sembla més raonable perseverar en la mateixa línia que no pas apel·lar a la joiosa bravura d'Espanya.

La selecció va aconseguir la fama quan es va posar a jugar a futbol a partir del llegat de la Quinta del Buitre i del Dream Team de Cruyff. Mai ha conquistat el món amb la fúria ni amb el mètode del Madrid: Isco i Asensio són molt bons, millors encara si juguen amb Kroos i Modric. L'aportació de l'Atlètic, i si es vol del cholisme, pot ajudar a superar la fractura que representaven dos mons oposats, com el de Sergio Ramos i Piqué. Ni blanca ni blaugrana, a la selecció les coses li han anat bé quan ha estat mestissa, com es va veure a Johannesburg, amb les aturades de Casillas i el gol d'Iniesta.

Les derrotes fan mal, però serveixen per avançar i no per retrocedir, encara que les victòries del Barça a la Lliga i del Madrid a la Champions convidin a pensar que el Mundial es guanya fins i tot sense seleccionador, simplement per inèrcia, per ser Espanya.