Som una (...) plaga

"La vida és una barca”, va dir Calderón de la (...). O potser no, potser la vida no en té cap culpa que nosaltres la percebem empestada de la pitjor de les sentors quan tenim un mal dia. O una mala època, encara que aquesta mala època vagi des de les albors de la Humanitat fins als nostres dies. M’entendreu. Poseu per cas un dia d’estiu, dels primers dies d’estiu. Dels que se us acut (com a la majoria de bípedes pelats del planeta) anar a la platja. I la caleta que havíeu freqüentat mesos enrere, guaridora i silent, s’ha convertit en un iceberg infectat de pingüins en època de cria. Però no, no som cap munió d’animalons simpàtics. Som una plaga. Una de manual: “Població d’una espècie animal que quan supera una determinada densitat en un lloc concret, anomenat llindar de tolerància, provoca perjudicis en les persones”. Però qui serà tolerant amb nosaltres, l’autoplaga? Jo no (avui no). Alguns llibres tampoc.

I és que alguns llibres ja s’avancen a la vendetta planetària que segur que ens mereixeríem (si parlem en termes de justícia ecològica). En citaré només dos, dues fantasies lògiques de la ciència-ficció que m’alleugen quan tinc aquell llindar de tolerància a l’altura dels turmells. Dues que denoten potser que els seus autors van sentir aquest odi vergonyant i momentani vers la seva espècie.

El dia dels Trífids (1951), per exemple. Què li devia passar pel cap a John Wyndham? Potser tornava d’algun acte massa concorregut, perllongat i sagnant per al seu gust, posem que una guerra. Llavors va imaginar-se un món on els homes havien perdut la vista i unes plantes que hi campaven, invasores, filles de la gran (Bretanya) amb la bondat de Satan i la tendresa d’un ficus. La humanitat avorrida per Wyndham bé es mereixia aquell estat de coses. Tenim també l’exemple de P. D. James que, l’any 2006, després de presenciar una rebequeria de supermercat (un nen que volia un pastisset, volia un pastisset, volia un pastisseeeeeeet!), va decidir fer-se la vasectomia i escriure Fills dels homes, en aquest ordre. Així va ser com va imaginar-se un món on la humanitat s’extingia, castigada amb la infertilitat. I es va quedar tan ample.

Quan el petit misantrop que porto a dins se’m desboca, l’única manera de calmar-lo és donant-li allò que vol: solitud, aïllament, mort i destrucció, encara que totes quatre vinguin de la ficció. D’un llibre apocalíptic d’aquests, vaja. Per això sempre en porto un dins la bossa de la platja perquè el tema m’és balsàmic. Mentre els meus fills juguen amb dos crancs i quatre pallerides a trenc d’ona, jo m’imagino un trífid apropant-se als dos imbècils que juguen a pales massa a prop dels meus nens però massa lluny de la seva redemptora innocència.