Supervendes editorial

Hi ha una artista conceptual sèrbia anomenada Marina Abramovic que acostuma a dur a terme happenings de risc, amb el seu propi cos com a objecte artístic central. Una vegada es va estirar al terra de la sala d’un museu al costat de diversos objectes violents i va convidar el públic a utilitzar-los amb ella; el que en un primer moment va ser prudència dels visitants es va acabar animant, i un home va arribar a apuntar-la amb una pistola. Ara ha anunciat que el 2020 s'electrocutarà amb un milió de volts. Sempre està al límit de la imprudència i la temeritat, amb la possibilitat que un dia el càlcul de risc-benefici no s'ajusti al previst. Però, bé, això és el que tenen les performances: el que sembla una idea brillant es pot convertir de vegades en una cosa perillosa. O ridícula.

I el que li va semblar una idea brillant al grup de Ciutadans al Parlament és que cada diputat col·loqués sobre la taula un exemplar del Quixot, quan el seu portaveu, Fernando de Páramo, preguntés al Govern per l'acte universitari sobre Cervantes –organitzat per Societat Civil Catalana– que van boicotejar uns CDR. En reunions creatives, de vegades se li diu a un guionista: “A aquesta idea, fes-li una volta”. Per descomptat, és un eufemisme, una manera suau de dir “com se t'ha pogut acudir aquesta ximpleria?”.

Doncs no li van fer cap volta: i vet aquí els 36 parlamentaris de Cs amb els seus exemplars del Quixot. Nous, la mateixa edició per a tots. No n’hi havia cap mínimament grapejat, amb la sensació d'haver estat llegit; podrien haver optat per aquest missatge: som tan cultes que ens sabem el Quixot de memòria, el llegim al refectori quan anem de convivències de grup, o al lavabo, el subratllem, quedem amb Francisco Rico per discutir sobre la seva edició crítica, Carrizosa es va disfressar de Sancho Panza al sopar de Nadal... No, ni tan sols aquesta presumpció, només un gest decoratiu, una centrada a porta buida perquè la consellera Laura Borràs –i després el president Quim Torra, que no perd cap oportunitat de lluir cultura clàssica– s'estengués en elogis cap a Cervantes i la seva obra més cèlebre, i acabés recomanant als diputats de l'oposició que llegissin el llibre, gairebé amb l'advertiment que entrava a l’examen. Ah, i de passada, esquivés qualsevol comentari sobre l'acte universitari que, presumptament, motivava la intervenció de De Páramo. En fi, als gentilhomes de Ciutadans els va faltar enginy, però cal aplaudir-los aquest gest d'estímul de la indústria editorial, que falta li fa: 36 llibres d'una tacada no es venen cada dia.

No us sorprengueu, és comprensible que Ciutadans actuï amb aquesta gesticulació. Forma part del que podríem anomenar el tercer eix de la política catalana. Els dos primers són els habituals, és a dir, dreta-esquerra i constitucionalisme-independentisme. El tercer és l'eix conflicte-distensió, i en aquest terreny –per descomptat, a la banda del conflicte–, Ciutadans s'hi sent molt còmode. I Junts per Catalunya, bastant còmode també. Tots dos grups comparteixen una passió per la solemnitat, la retòrica, el simbolisme, el nacionalisme tradicional, i tendeixen a considerar una molèstia parlar de mesures polítiques concretes. Fins i tot els mateixos noms de tots dos grups són retòrics; encara més, serien intercanviables gairebé sense haver-los de modificar. Proveu-ho.