Messi contra el món

El Mundial es divideix en dues parts, com un partit: la fase de classificació i la d'eliminatòries. En la primera s'exhibeixen algunes de les seleccions que no guanyaran el títol, però que poden provocar l'eliminació d'alguna favorita. A excepció de França, les altres candidates estan en una situació de precarietat a Rússia.

La campiona Alemanya és una de les més pressionades per la seva derrota amb Mèxic. Té un problema de gestió més que no pas de futbol. Alguna decisió només es pot interpretar des del punt de vista de la convivència i la jerarquia, de certs hàbits en la relació futbolista-entrenador, com l'exclusió de Sané, la titularitat de Neuer o el moment de forma de jugadors com Özil. Tots es coneixen massa, desapareix l'efecte sorpresa i la fiabilitat disminueix perquè els rivals han après a desxifrar-los. Löw lluita perquè no li posin data de caducitat.

França no sembla tenir terme mitjà. Ha après a competir en l'extremisme, aliena al soroll i al què diran. Li falten jugadors que generin futbol i, a canvi, aspira a dominar les àrees, circumstància a tenir en compte des que la sort de molts partits depèn d'aprofitar els errors més que no pas de portar la iniciativa.

Espanya no ha canviat de pla ni de jugadors, però sí que hi ha un seleccionador nou i una mirada diferent: si s'ha de jutjar pel partit de Portugal, se centra més en el porter que no pas en el davanter centre en un equip ple de migcampistes. Diego Costa es va guanyar el lloc i, en canvi, es discuteix sobre De Gea.

El futur del Brasil és especialment incert, tot i que la seva candidatura semblava una de les més sòlides. Gens sorprenent quan s'està a costa d'un jugador limitat físicament i que continua sent un adolescent capritxós com Neymar. Al davanter del PSG, que no ha estat mai un jugador d'equip, el perd el seu individualisme. Els rivals s'escalonen i es reparteixen la tasca de fer-li falta, s'anticipen a la seva jugada, conscients que juga lluny de l'àrea i li falta velocitat per desbordar. L'equip de Tite acostuma a tenir problemes amb rivals europeus.

I queda la depressiva Argentina. Sampaoli va ser triat perquè donés seguretat a l'equip i avui actua com qualsevol dels seus antecessors, confós i destarotat, a mercè del corrent. El problema de fons continua sent el mateix: el que li agrada a Messi no és necessàriament el que li convé a l'Albiceleste. Els tècnics juguen amb l'alineació, pensen en funció del 10, i no troben l'onze, sinó que es resignen a afrontar cada partit com si fos l'últim. És la que sembra més dubtes que certeses de les favorites.

Ningú s'atreveix a descartar França, Alemanya, el Brasil o Espanya i, en canvi, es murmura sobre l'Argentina malgrat que té el número 1, i és que Messi juga contra el món mundial a Rússia.