A Espanya se li resisteix Cristiano

Espanya no va sortir mal parada d'un partit tan sinuós com tortuosa ha estat la seva curta estada a Rússia. El partit requeria molt tarannà després de dies tan volcànics. I molt més quan, damunt, ja sobre la gespa la Roja va haver de carregar amb diversos episodis desgraciats, com un penal matiner i les mans de mantega de De Gea. A sobre, es va topar amb el millor Cristiano Ronaldo dels Mundials. Espanya, que va tenir la victòria a tir, va acabar segellant un empat.

Després de la borrasca de l'última setmana, d'entrada el futbol també va deixar desemparada la Roja. Un penal en contra als 134 segons —el tercer gol més ràpid en la història dels Mundials—, una rematada d'Isco que no va ser gol per una falange i un segon gol de Cristiano en l'últim parpelleig del primer acte que va posar De Gea a l'altura de Karius. Massa cops del destí com per sobreposar-se en dies tan caòtics. Amb tot, entre el parany de CR que va fer picar Nacho per al penal i el tremend desencís de De Gea —quan encara està a la retina la seva recent pífia contra Suïssa—, Espanya va ser capaç de reanimar-se. I fins i fins i tot es va elevar per sobre el massís equip portuguès.

Tan abrasiva va resultar l'arrencada per a la Roja que la selecció més contracultural va tirar per una de les vies més primàries del futbol. Viscosa Espanya, Busquets va enviar a la guerra a l'intrèpid Diego Costa amb una pilotada que no sol figurar en el repertori espanyol. Costa, un espartac del futbol, va estar al camp de batalla envoltat de brigadistes adversaris. I no rasos precisament, perquè el primer a assetjar-lo va ser Pepe, que mai va ser un escolà. Igual que en el més que opinable penal a CR, no va haver-hi VAR. Els seus gestors no van entendre que en cap cas hi hagués un “error clar i manifest” del col·legiat, manament principal perquè s'activi el gran germà arbitral. La veritat és que l'hispà-brasiler es va sacsejar a Pepe amb l'avantbraç com a estaca i de l'agrest Costa es va passar a un Costa de peus fins. Enfront de l'armada lusitana que li custodiava es va buscar la vida fins a embocar un gran gol.

L'arravatament legionari de Costa, en el seu millor partit amb Espanya de llarg, va fer pendular la trobada. En el primer temps, fins a l'errada de De Gea, Portugal es va fondre amb Guedes. Fernando Santos, tècnic lusità, el va fer gravitar sobre la part central de l'atac, amb Cristiano a l'esquerra. I en dues contres llançades estupendament per CR es va fer més que discutible el canvi de papers. A Guedes, més extrem, li va faltar l'instint terminal del seu totèmic camarada.

Cada vegada més engarjolada Portugal, Isco va començar a tutelar la pilota, cosa que sempre anima gent com Silva i Iniesta. A la seva música es va sumar Jordi Alba. A poc a poc Espanya se li posava cara d'Espanya. I fins i tot a Diego Costa. Silva i Iniesta es van quedar a un dit del gol. De Portugal, més enllà de la seva abnegada saga només les trepitjades de CR. Com en la que va fer posar vermell De Gea. Sense més, els primers gols del '7' a la Roja. Sense més, en només 45 minuts CR es va quedar a un gol dels tres que portava en els seus tres Mundials precedents, registre que igualaria amb la seva traca final. Amb futbolistes així pel mig res és el que sembla, ni res sembla el que és.

Contrariada per tant imprevist, a l'equip del debutant Hierro, l'alineació del qual va tenir l'equipatge de Lopetegui, li tocava una altra conjura per a la segona part. Pot ser que més d'un rebobinés a la presentació mundialista de fa quatre anys. Aquell 13 de juny del 2014 en què Espanya va caure amb estrèpit per un penya segat a Salvador de Bahia. Al cap i a la fi, l'1-5 amb Holanda va sorgir després d'un embrionari empat taronja també a un pas del descans. La surra es va deslligar després i set futbolistes espanyols van ser tan titulars en aquella patacada com a Sotxi. Tots menys Nacho, Koke, De Gea i Isco.

Amb un temps per davant, Espanya contra el campió d'Europa, els seus propis fantasmes d'aquests temps i un Cristiano més il·luminat que en tota la seva carrera mundialista, la reacció va ser encomiable. L'equip no està simfònic i la nit russa exigia una dosi de futbol, esclar, però en gran manera caràcter, sola desgastada i deixar-se el cor als ossos.

Costa va encertar a fer el segon gol amb el mateix assistent que el primer. Busquets va perllongar una falta llançada per Silva i l'ariet va arribar puntual. Tal va ser el repunt que Nacho, que encara tindria en el seu interior el penal a CR, va fer el tercer tant espanyol amb un xut fortíssim i sec que va fer carambola en els dos pals de Rui Patricio.

A Espanya no li sobrava futbol, però no li faltava coratge després de tanta desventura. El duel el tenia controlat, només inquietada per una altra pífia de De Gea en una sortida sense brúixola que va poder avortar la defensa. Sense res enlluernador, però amb Portugal embridada sense amb prou feines dictat i amb Hierro refrescant l'equip amb Thiago, Aspas i Lucas. Excepte imprevistos, de la selecció lusitana només calia esperar Cristiano, amb deutes pendents amb Espanya i amb els Mundials. Tal dit tal fet. Una falta de Piqué sobre el capità portuguès en els últims minuts va derivar en el tercer gol de CR. Va tirar d'esquadra i cartabó i amb un cop punxant i recte va enquadrar la pilota a l'angle esquerre de De Gea que, aquesta vegada no va tenir més opció que quedar-se com una estalactita.

Només Cristiano se li va resistir a una Espanya amb molts mèrits. No pocs en les seves circumstàncies s'haguessin esfondrat. Ara, enfront d'Iran i del Marroc li convindrà recuperar els seus senyals de l'última dècada. Serà hora de jugar.