L’odissea del Mohamed, un nen valent

No és ni un adolescent. Però amb onze anys ha viscut més adversitats i experiències que molta gent gran. És a punt de completar una travessia apta només per a gent decidida. Per a valents de debò. En pujar a bord de l’Aquarius, xop i gelat de fred, una dona rossa amb armilla de Metges Sense Fronteres (MSF) li va fer dues preguntes a Mohamed. Les mateixes que a cada nouvingut: “De quin país ets?” “Sudan, Darfur”. “Quants anys tens?” “Onze”. I com que és menor d’edat, una tercera: “Viatges amb algun parent adult?” “No”. Arribava sol. Ella li va posar una polsera groga de paper amb una ratlla negra. És un dels 123 menors no acompanyats recollits en aquest vaixell humanitari davant de Líbia. Quatre dies després sap que la dona rossa es diu Selin. És l’especialista en casos vulnerables.

Mohamed —a qui anomenarem així per protegir la seva identitat— explica amb calma que va abandonar casa seva i el seu país fa més d’un any perquè “allà hi ha molta tensió, perquè és una zona conflictiva on no hi ha llibertats”. Ramzi ben Nasr, de MSF, tradueix de l’àrab les seves paraules. Aquest xaval, que va estudiar fins a sisè de primària i vol ser metge, defineix Líbia amb dues paraules: “Massa penalitats”. Explica que allà va passar per un centre de detenció on els maltractaven i fins i tot rebien fuetades. I quan ja enfilava el somni europeu, la seva pastera va estar a punt d’enfonsar-se. Els rescatadors de SOS Mediterraneé li van salvar la vida.

La immensa majoria dels menors amb els quals Mohamed comparteix aquesta odissea no són aquí, han estat repartits entre les dues naus militars amb què l’Aquarius viatja cap a València perquè els ha convidat del nou Govern socialista. El repartiment de les 629 persones es va fer amb moltes presses perquè la Guàrdia Costera italiana els va donar 10 minuts. Es va haver de decidir a correcuita qui es quedava a l’Aquarius. I qui era traslladat. L’equip de MSF, reunit d’urgència, va elaborar una llista de prioritaris: els que requereixen atenció mèdica, les embarassades, els onze nens i les seves mares, i els homes que acompanyessin a aquestes tres categories, explica el metge en cap a bord, el nord-americà David Beversluis. Eren 106 persones. La següent categoria eren els menors no acompanyats, però ja no hi cabien. Només Mohamed i algun més s’estan al vaixell de les ONG.

L’Aquarius va vorejar tota l’illa de Sardenya (Itàlia) durant la jornada de dijous, després d’una nit marcada per un onatge fort, vents de fins a 30 nusos, forts marejos i vòmits. Als homes que dormien al ras, a popa, els van portar a una zona coberta. La petita flota que es dirigeix cap a València té previst creuar durant la nit l’estret entre Sardenya i Còrsega (França) per dirigir-se en línia recta cap a València. La previsió meteorològica anuncia una millora. Mohamed, massa gran per dormir al refugi de dones i nens, i massa petit per fer-ho amb els adults, des que ha arribat ha dormit sota sostre a la zona de preadolescents.

Tot i que la primera nit es van registrar tots els migrants (país, edat, gènere, sol o acompanyat…), aquesta nit MSF farà un nou recompte per esmenar els errors que pogués haver provocat el caos dels darrers dies. Les embarassades ja no són set. “En són sis perquè a una que va dir que ho estava li hem fet diversos test d’embaràs i han donat negatiu”, revela el metge.

A la sala dels preadolescents també feien nit el grup de noies i nois d’Eritrea que dilluns a la nit gaudien amb el joc de l’ampolla, com ha fet alguna vegada a la seva vida qualsevol adolescent. Des de dimarts estan en una de les naus de la Guàrdia Costera italiana. La infermera Aoife No Mhrchu els recorda perfectament. “Tots tenien menys de 15 anys, portaven la polsera groga amb la ratlla”. Els que van declarar ser menors no acompanyats, d’entre els 629 de l’Aquarius, seran atesos per l’ONG Save The Children quan trepitgin terra ferma.

“Un patró que veiem sovint en sudanesos i eritreus és que solen anar-se’n sense avisar les seves famílies; no tenen consciència de la quantitat de perills que comporta la travessia”, explica la infermera Mhrchu a la tarda, quan per fi ha pogut sortir a coberta després d’acabar la tasca que l’ha tingut lligada a l’ordinador des de dos quarts de nou. A elles també els va preguntar si van avisar que se n’anaven de casa. Li van dir que no. Fa catorze mesos que Mohamed no parla amb la seva família. Molt de temps per a qualsevol, i una eternitat als onze anys. Per això, quan pugui aconseguir un telèfon, marcarà el número de la seva mare Umm Khultum, com la gran diva egípcia, per dir-li que ho va aconseguir. Que és a Europa. Que li telefona des d’Espanya.