L’escàndol dels desemparats

Desemparats és un documental de dos capítols sobre casos de rapte administratiu de fills que són separats dels seus pares amb motivacions errònies i enviats a cases o famílies d’acollida. Els autors —Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa— ja al primer capítol precisen que les retirades errònies per part de l’administració, en aquest cas l’autonòmica, són minoria. Però la dimensió d’aquests errors és tan colossal que fa irrellevant si n’hi ha hagut una o cent mil. La primera conclusió que es treu del documental, vist al Sense ficció de TV3, és que les administracions (la DGAIA en el cas català) han de revisar amb urgència els protocols d’intervenció. La segona conclusió és que la derivació dels casos cap a serveis privats amb un escandalós ànim de lucre (al document es parla d’una fundació que paga a la seva pròpia immobiliària lloguers desorbitats, fora de mercat, per les cases d’acollida) no pot mantenir-se així i cal investigar-ho.

Desemparats presenta dues grans víctimes: els pares i mares que són privats dels fills sense raons objectives (perquè l’administració confon un divorci problemàtic amb una incapacitat per exercir la paternitat, per exemple) i els mateixos nens, que sense haver comès cap delicte són enviats, en determinats casos, a centres d’acollida on el maltractament és la pedagogia imperant. Són presoners sense sentència ni culpa amb una hora de visita setmanal del pare o la mare. I fins i tot surt una tercera víctima: algunes famílies d’acollida temporal que pateixen la incompareixença de l’administració quan hi ha un problema greu amb el nen o la nena. Ho va explicar el pare d’una d’aquestes generoses famílies, que s’ha esborrat de la llista perquè no es va sentir acompanyat per l’administració a l’hora d’intentar resoldre conflictes de conducta que fins i tot van posar en perill la seva pròpia llar.

Desemparats ens descobreix a molts un problema ignorat. Hi ha altres periodistes treballant, per exemple a València, sobre casos semblants. I Desemparats en fa l’entrevista perquè no persegueix un scoop cridaner, en solitari. Persegueix il·luminar un drama privat que ha de sortir a la televisió perquè es tracta d’una obscenitat administrativa, pública. La màxima raó de ser d’una televisió és donar visibilitat a qui la necessita justificadament —i no aquesta fauna sense suc ni bruc que l’habita, amb més o menys intensitat segons les capçaleres—. Els testimonis-víctimes d’aquest documental la necessiten i convé que la tinguin. Per exemple, a una mare que li treuen el segon fill mentre l’alletava a la clínica on va parir perquè ja tenia el primer retirat, amb un automatisme administratiu estúpid i feridor. O l’esgarrifós cas, que aquest diari havia publicat, d’una mare arrelada a Catalunya que, després d’una visita familiar al Senegal, l’envien a la presó i li treuen les dues filles perquè l’assistència social i la pediatra l’acusen d’haver permès l’ablació de les nenes. Una falsedat que ha de desmuntar ella amb informes mèdics solvents sobre la integritat física de les seves filles que els funcionaris, incomprensiblement, no van advertir i es van confondre en un exercici inexplicable d’incompetència.

Un dels pares que viu aquest patiment, infringit per la burocràcia inepta, i que és dels organitzats en una associació per defensar els seus casos, explica que la seva filla li va demanar que no es trenqués. “I no em trencaré perquè m’ho va demanar ella”. Davant d’aquestes situacions, l’administració amb prou feines articula excuses de mal pagador. Aquest Desemparats té un tercer capítol tan necessari com els dos primers. D’aquí un temps hem de saber: ha reaccionat l’administració? Encara hi ha butxaques massa plenes fent business d’una tragèdia? Armengou, Belis i Elfa, si us plau, no ho deixeu.