El Primavera Sound busca una personalitat global

Ho deia Julio Iglesias: “La vida sigue igual”. Si en tancar l'anterior edició del Primavera Sound, que avui n'inicia una de nova, podia destacar-se l'ampliació de públics més enllà de l'indie, amb més assistència negra, blanca i canosa, i més jovent al voltant dels vint anys, el cartell d'aquest curs insisteix tant en l'ampliació estilística com en la contractació d'artistes capaços de convertir el festival en una cosa totalitzadora que s'escapa dels minsos marges d'una etiqueta estètica. Com a tal, el Primavera Sound aspira més a fer grans els artistes del seu cartell que no pas que siguin aquests els que facin grans el festival. Perquè el missatge principal és el mateix Primavera. I com a tal, es permet el luxe d'incloure en el cartell una triunfita com Amaia –tothom tranquil, farà versions i se suposa que no seran de Duncan Dhu–, en el que es pot interpretar com un acte a mig camí entre la boutade, la promoció via polèmica i la més que plausible manifestació explícita que els límits estilístics del festival els marca ell mateix, ningú més.

En qualsevol cas, la creixent oferta festivalera ha desdibuixat la pertinença dels artistes a un determinat certamen, i s'han difuminat els contorns estètics que abans semblaven insalvables. És per això que Björk, que l'any passat punxava i inaugurava exposició al Sónar, o Arca, també consolidat en l'última edició d'aquest festival, ara seran referències importants del Primavera Sound. I és que el Primavera va decidir fa anys no pescar només en el minvant calador indie, sinó llançar la xarxa on detectés talent, oportunitat i futur. Com a resultat tenim aquest any Migos, fulgurants estrelles nord-americanes del trap que debuten a Espanya en el seu moment culminant. En el creixent apartat de negrituds urbanes s'hi sumen també Vince Staples, A$AP Rocky, Tyler The Creator, Kelela, The Internet o Majid Jordan. Queda clar que les músiques urbanes guanyen terreny en un festival de blancs més o menys afligits.

Una altra línia d'expansió del Primavera Sound és l'electrònica, que es podrà ballar amb vista al mar en un ambient de platja que evocarà una Califòrnia de barri. El Primavera Bits guanya espai i es confirma com un altre festival dins del festival. Four Tet, The Black Madonna, Floating Points, Mount Kimbie, Jlin, James Holden, Jorja Smith, Colla Bear o The Blaze s'han apuntat al cartell. Un Sónar de butxaca per ampliar l'oferta musical ja de per si mateixa inabastable d'un festival cada vegada més gegantesc.

Aquests àmbits, les músiques urbanes i l'electrònica, marquen les línies de creixement conceptual d'un festival de perfils imprecisos, tenint en compte el desgast de l'etiqueta fundacional, l'indie, i que el concepte música que mola és molt borrós. Perquè buscar una vinculació entre els seus caps de cartell condueix més que res al criteri unificador dels programadors del festival: Arctic Monkeys, Nick Cave & The Bad Seeds, The National, Mogwai, Beach House, Father John Misty, CHVRCHES, Lorde, Cigarettes After Sex, Grizzly Bear, The War on Drugs, o Belle & Sebastian. Són noms que encaixen en una etiqueta semànticament buida com és independent.

Amb la nostàlgia coberta —Breeders, Ride, Slowdive, Spiritualized— el toc de glamur el posarà Jane Birkin interpretant Gainsbourg en un festival en què també actuarà la filla de tots dos, Charlotte Gainsbourg. Això sense oblidar les apostes nacionals encapçalades per C. Tangana, Yung Beef, Maria Arnal i Marcel Bagés, Christina Rosenvinge, Núria Graham, Bad Gyal o Os Leone. Encara que el més xocant del Primavera Sound és el que sembla que no té sentit en el cartell. Vegeu el jazz de The Art Ensemble of Chicago, referent d'avantguarda des dels seixanta, l'aposta africana per l'extraordinària maliana Oumou Sangaré, el flamenc del cantaor Capullo de Jerez o l'esmentat gest popular de programar Amaia. I no faltaran restauradors cuquis per a paladars refinats, guarderia per a pares en dansa i trobades professionals perquè no tot sigui lúdic. El mitjà és el missatge.