Évry, el laboratori urbà de Manuel Valls
L’ex-primer ministre, possible candidat a Barcelona, va ser alcalde durant 11 anys d’una ciutat al sud de París
El candidat va arribar a aquesta estranya ciutat, en la qual no havia viscut, enviat per la direcció del seu antic partit, el socialista francès. Es va dedicar a caminar pels carrers, conèixer els veïns i estudiar-ne els problemes. Era un foraster, o el que es diu en política un paracaigudista, però va acabar guanyant les eleccions i sent un alcalde popular 11 anys. “M’hi vaig bolcar. Em vaig instal·lar aquí abans de les eleccions. Els meus fills anaven a escola aquí”, recorda Manuel Valls (Barcelona, 1962), que va governar Évry, ciutat de 54.000 habitants a 35 quilòmetres de París, entre 2001 i 2012. “Al final, i ho dic sense pretensió, coneixia millor la ciutat que d’altres”.
Ara, quan Valls sospesa presentar-se per a l'alcaldia de Barcelona el 2019, la seva experiència al capdavant d’Évry pot ser una referència de la seva actuació.
Barcelona, amb 1,6 milions d'habitants i una irradiació global, és difícil de comparar amb Évry, una de les cinc ciutats noves a la regió de París planificades pel general De Gaulle als seixanta i construïdes sobre terrenys rurals; una ciutat sense un centre recognoscible i els edificis més antics de la qual tenen menys de 50 anys.
Barcelona no és Évry, però la comparació sí que serveix per assenyalar que Valls, que després de la seva etapa a Évry va ser ministre de l’Interior i més tard primer ministre de França, ja va ser alcalde una vegada. Évry, ciutat laboratori des de la seva creació, va ser al seu torn el laboratori d'algunes de les polítiques que el polític d'origen català aplicaria més tard a la resta de França. Si existeix el vallsisme —barreja de laïcisme republicà i polítiques de llei i ordre, tercera via social-liberal i un estil, per a molts, polaritzador—, a Évry va començar a prendre forma.
Julien Monier, director del diari local Essone Info, sosté que, quan Valls va deixar l'alcaldia per ser ministre de l’Interior i primer ministre, les seves polítiques a escala nacional no van sorprendre ningú aquí. En matèria de seguretat, per exemple, o de laïcisme (el principi republicà que separa les esglésies i l’Estat) eren semblants. Évry va ser l'escola, i un trampolí. “Va utilitzar Évry per dir: ‘Conec els problemes dels barris populars, de les banlieues, perquè he estat alcalde d’Évry”, explica Monier.
Una micro-França
Excepte el vell llogaret a la vora del Sena, Évry es va construir als setanta des de zero, un lloc on les classes mitjanes havien de poder viure, treballar i divertir-se lluny de la gran ciutat i envoltats d'espais verds. Jacques Longuet —historiador local, col·laborador de Valls a l’Ajuntament i adjunt a l'alcalde— apunta que als vuitanta la ciutat va patir un canvi. Primer, per l'atur massiu que es va instal·lar a França en aquesta època i va copejar ciutats com Évry. Segon, per l'arribada d'immigrants. Hi conviuen 70 nacionalitats. El retrat d’Évry és el de tot el país: en molts aspectes, és una micro-França.
A finals dels noranta, relata Longuet, “la ciutat s'estava quedant sense alè”. Valls va ser un revulsiu. Va iniciar nous projectes i la va col·locar al mapa. L'oposició reconeix aquest impuls inicial. “Quan va arribar va fer una bona feina de camp, va donar una bona impressió”, diu Farida Amrani, del partit d'esquerres La França Insubmisa. Va votar amb ell i fins i tot va repartir propaganda electoral. Després canviaria d'opinió.
La popularitat de Valls va arribar al seu zenit en ser reelegit el 2008 amb un 70% de vots. Després es va erosionar. El 2017 Amrani es va quedar a 138 vots d'arrabassar a Valls el seu escó a l’Assemblea Nacional en les eleccions legislatives pel districte d’Essone, on es troba Évry.
Avui li retreu que a partir del seu segon mandat girés a la dreta. Amrani parla de la política de seguretat “no suficientment centrada en la prevenció, i més en la repressió”, que va suposar multiplicar agents i càmeres de videovigilància. L’acusa d'haver volgut “canviar la població d’Évry” amb la construcció d'edificis alts al centre per atreure persones amb més ingressos. Diu que va dividir els ciutadans. I evoca un episodi del 2009: durant una visita a un mercat, Valls va dir a un col·laborador: “Bonica imatge d’Évry. Posa'm alguns whites, alguns blancos”. El vídeo es va fer viral. “Són els negres i els àrabs els qui el van votar en el seu primer mandat, no els blancs”, subratlla Amrani.
Valls defineix les seves polítiques de seguretat com a progressistes. “La gent més humil, els obrers que es lleven d’hora, els joves que poden ser víctimes del tràfic de drogues, les dones soles, les persones grans són les primeres víctimes [de la inseguretat]. Els que viuen als barris rics no tenen aquests problemes, estan protegits. Per ser d'esquerres i progressista cal parlar d'aquests temes”, diu.
L'exalcalde no renega de l'episodi al mercat: “Era una manera de parlar. A Évry es va entendre. El que és insuportable és el gueto”. Aquell mercat on no es barrejaven les ètnies era, segons Valls, un exemple del que ell volia combatre: la separació entre ètnies, classes i religions.
Si concorregués a les eleccions municipals a Barcelona, Valls, que ha deixat de militar al Partit Socialista francès però encara es considera d'esquerres, no només aprofitaria les seves lliçons d’Évry, sinó també les que va aprendre com a ministre de l’Interior i primer ministre. Però la lliçó més immediata pot ser la immersió en els seus primers mesos d’Évry. “No hi ha dubte”, afirma. “És l'única manera de fer-ho”.
Valls, sobre la seva possible candidatura a Barcelona: “Estic molt animat”
Insisteix que la decisió sobre la seva candidatura a l'alcaldia de Barcelona encara no l'ha pres. Manuel Valls es troba en la fase que, en la terminologia de la política nord-americana, es diu d’"exploració": quan el precandidat medita si llançar-se a la carrera, i al mateix temps la prepara. La setmana passada va estar quatre dies a la ciutat. A la pregunta sobre quina serà la decisió final, respon: “Estic molt animat”. No dona més indicis.
Alguns trets de la candidatura, encara hipotètica, comencen a dibuixar-se. En una entrevista amb el diari suís Le Temps, a principis de maig, va declarar: "Els qui reflexionen sobre el futur de Barcelona estan obligats, vista la situació política i econòmica, a pensar en un projecte que superi les fronteres partidistes, això és evident. En certa manera, també es tracta de superar el debat entre independentistes i no independentistes".
Valls ha defensat una posició molt crítica amb l'independentisme —“no aniré a dir que soc la tercera via”, diu— i si es presenta ho farà amb el suport de Ciutadans, el partit més bel·ligerant a Catalunya en aquesta qüestió. Però l'ex-primer ministre francès, criat en una família de tradició catalanista i amb afinitats reconegudes amb els socialistes catalans, desitja una candidatura tranversal, que vagi més enllà d'un partit i la seva ideologia, i considera que Barcelona pot ser la clau per trencar el bloqueig català, de la divisió entre independentistes i no independentistes.
“Barcelona és part de la solució, pel que representa. No és només la capital de Catalunya. És una de les capitals d’Espanya, d’Europa, del Mediterrani i del món. El que passi a Barcelona ha de ser part de la solució per trobar de nou el diàleg i la convivència”.
Valls admet que l'objectiu no és fàcil, perquè, en la seva opinió, “els independentistes, els separatistes voldran que aquesta polarització continuï el temps necessari”.
Però, afegeix, “el més preocupant a Barcelona no són les divisions polítiques sinó les divisions a les famílies, a la societat barcelonina o catalana”. “Barcelona, la marca, la seva imatge, el que representa, ha d'impulsar un projecte que intenti superar aquesta divisió. Això és clar. És una de les lliçons que estic meditant”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
