Darrere una gran dona

Un home va morir el mateix dia que escric aquesta columna. Es deia John Stuart Mill i d’aquell seu últim 8 de maig ja en fa 145 anys. Miro un retrat on apareix i sembla ben bé un fantasma atrapat en un quadre de casa encantada. Cabells flotadors, patilles desbocades, coll rígid de camisa recollit en una generosa llaçada negra que l’estreny però no l’escanya. Obrim el pla i veiem que no està sol, que hi ha una dona. Ell està assegut, subjectant un llibre sobre les cames encreuades i ella dempeus al seu costat, reposant la blanca mà sobre la seva espatlla.

A l’eminent victorià li devem la seva cabdal contribució en l’àmbit filosòfic, econòmic i polític. Penso en Sobre la llibertat (1859), un dels textos fundacionals del liberalisme modern i també un d’aquells clàssics que no goso tornar a la lleixa dels llegits. I és que Sobre la llibertat se m’ha quedat enganxat a la tauleta de nit, just al costat del despertador. És curiós com l’atzar disposa l’afinitat entre les coses, no trobeu? A vegades crec que llibres com aquest i el rellotge-que-crida estan junts perquè comparteixen naturalesa. Tots dos tenen la missió de desvetllar-nos. Però potser no. Potser només el tinc a prop per la dedicatòria, quinze línies en record d’algú que va estimar i que li marca l’inici de cada dia o la fi de totes les nits, segons com es miri. Ella era el seu despertador. La que apareix al retrat que us deia era Harriet Taylor, filòsofa, col·lega d’entranya i de cervell. I tenien un prodigi junts, per a la seva època i gairebé per totes: tenien un matrimoni entre iguals (o quasi).

Mill diu d’ella que va ser inspiradora, i en part autora, del millor que hi ha en els seus escrits. Bé es devien estimar, si van torejar convencions plegats (va ser conegut el triangle amorós que van mantenir durant gairebé vint anys amb el primer marit d’ella). Bé devia valorar l’amor i l’amistat que ella li tornava, havent tingut una infància merdosament victoriana i un pare obsessionat a fabricar un geni. Aquí el mal que li va fer pel seu bé (i pel bé de tots, si ens posem utilitaristes altruistes): quan tenia tres anys ja se sabia l’alfabet grec; als vuit feia anar el llatí, la geometria i l’àlgebra com qualsevol nen de la seva edat faria anar una pilota; i als dotze, havia escrit un llibre en vers (res, la continuació de la Ilíada). Després va estudiar filosofia, dret i economia a França, que els papes podien pagar això i més. Imagineu com va arribar a brillar, aquella “màquina de pensament racional” un cop vençut el domini del pare i cedit al cultiu de la maduresa intel·lectual i emocional, al costat de la gran Harriet Taylor Mill. Al costat, sempre al costat, encara que diguin que és darrere seu on hauríem de trobar-la.