Oratòria del procés

De Demòstenes ja només sabem —i encara— que de jove tartamudejava i hi va posar remei amb molta voluntat, omplint-se la boca de pedres per controlar la veu i arribar a ser un dels millors oradors del món antic. Segons una llegenda mallorquina, quan don Toni Maura va arribar a Madrid, la primera vegada que parlà li sortí un castellà amb pronunciació mallorquina. Algú se’n rigué i Maura va decidir dominar com fos l’oratòria política. Francesc Cambó admirava els seus discursos. Ara tenim el Demòstenes de la nova Catalunya. Es diu Eduard Pujol, però al contrari de Demòstenes o Maura, no té gaire sentit del ridícul.

En una de tantes jornades històriques que anem vivint a Catalunya amb notable paciència, Eduard Pujol va dir des del faristol del Parlament de Catalunya que trencar amb Espanya i fundar una república era equiparable al somni de maig del 68. Mentre anava renyant els diputats de Ciutadans tant si reien com si ploraven, recordà un dels eslògans més delirants d’aquell maig parisenc que Raymond Aron va definir com a psicodrama. Com al París on els fils à papà llançaven llambordes contra la policia, Pujol invocava allò que la platja està baix les llambordes. Que ho diguessin a París ara fa mig segle ja és una anècdota, però que avui ho repeteixi un presumpte home de govern autònom és una mica caduc. S’entén que els diputats de l’oposició xiuxiuegessin. No fa falta tenir sentit tràgic de la història per saber que baix les llambordes hi ha les llambordes d’altres generacions que anaren fent de París una obra d’art i, si de cas, davall de tantes capes de llambordes —o sigui, de civilització— no hi ha la platja de la Barceloneta sinó el titànic sistema de clavegueres parisenc per on el Jean Valjean de Victor Hugo salva el Marius enamorat de Cosette.

Si volgués millorar la seva oratòria, Eduard Pujol podria llegir els discursos de Jaume Bofill i Mates —el poeta Guerau de Liost i orador insigne—, però haurà de demanar permís a l’actual president de la Generalitat. Quim Torra ha declarat la seva admiració per Acció Catalana, agrupació política escindida de la Lliga amb efectes negatius. Bofill era un dels escindits, i de tornada —com d’altres— al partit de Cambó va fer uns discursos de penediment que en el món de Torra deuen ser del tot políticament incorrectes. Bofill i Mates, autor de La muntanya d’ametistes, era massa bon poeta per creure que baix les llambordes hi ha un platja. Per això torna a tenir tanta vigència el seu poema satíric Del fantàstic orador.