Graupera: “No tinc cap problema a treballar amb Mascarell”

Jordi Graupera (Barcelona, 1981) va llançar fa dos mesos la idea d’una candidatura que reculli l’esperit de l’1 d’octubre per guanyar les municipals del 2019 a l’Ajuntament de Barcelona. El filòsof insisteix en la idea d’“unitat subordinada a la pluralitat”, no vol avançar propostes concretes per a la ciutat i es recupera del “típic constipat d’avió” de l’últim trajecte des de Nova York.

Pregunta. Qui hi ha darrere seu?

Resposta. No vinc amb cap partit. És una decisió meva. Ni en aquest context ni en l'anterior m’han faltat oferiments de partits de l’àmbit sobiranista per incorporar-me a alguna proposta i sempre he dit que no. M’interessa intentar fer un canvi de cultura política, perquè em preocupa que l’espai independentista estigui en una crisi cultural, s’està tornant acrític, folklòric. Hi ha al·licients per fomentar la lleialtat a líders i partits, i això contrasta amb el que passa a la societat civil. El que vull és relligar i enriquir el tema de conversa en una de les mobilitzacions més importants del sud d’Europa per parlar de Barcelona.

P. Però Barcelona no és una ciutat independentista, el procés l’ha liderat el país.

R. No tinc la intenció de convertir l’Ajuntament en un ariet independentista. El que dic és que l’independentisme té una concepció de la ciutat i el seu rol al món que no està a l’esfera pública. Falta discurs sobre Barcelona capital, que sigui un centre de poder. I sobre si la ciutat és independentista, si mires participants en consultes o resultats electorals a Barcelona, hi ha mig milió d’independentistes, que són una quarta part de l’independentisme, i això no es tradueix en una proposta urbana.

P. I si l'independentisme no se n’ha sortit a Catalunya, per què insisteixen ara amb Barcelona?

R. No es tracta d’aconseguir que Barcelona sigui independentista. El meu no és un discurs d’eixamplar la base. La nostra feina és que tot el discurs democràtic l’hem d’expandir, les primàries són el mínim, que els partits fessin primàries obertes de veritat, perquè milloren les coses, s’esmolen les propostes i els candidats es fan més forts.

P. Puigdemont està a favor de fer les primàries que proposa?

R. Li hauríeu de preguntar a ell. Jo abans de la conferència [de fa dos mesos] vaig explicar la meva proposta a tothom: Xavier Trias, Alfred Bosch, Toni Castellà i Carles Puigdemont. I la meva anàlisi és que, com que posa en qüestió l’autoritat de les direccions dels partits, són les que tenen menys al·licients per sumar-s’hi. Els que més en tenen són els que s’acaben d’incorporar a l’esfera pública; després, els votants; després, els militants, i després, les direccions. He d’anar pas a pas fins a convèncer les direccions.

P. Veu unes primàries on es presentin vostè, Ferran Mascarell, Alfred Bosch, Neus Munté...?

R. No depèn de mi, és el que proposo. L’escenari ideal és un en què els partits, col·legis, entitats, s’impliquin en unes primàries on es pugui presentar tothom. I qui treu més d’un 15% va a la llista: així tens regidors que deuen la seva lleialtat a la capacitat de mobilització real.

P. La seva proposta ha tingut una bona acollida entre milers de ciutadans, però els candidats dels partits es reivindiquen. Ja li han contestat?

R. Hem enviat una carta als líders dels partits, inclosa la CUP; a l’ANC, Òmnium i altres entitats per explicar el projecte i oferir-los que s’hi incorporin. Tenim reunions tancades.

P. Ferran Mascarell també ha fet una crida a la unitat del sobiranisme.

R. La irrupció de Mascarell té un impacte en tot, hi ha un sector postconvergent que juga i ja ho veurem, m’interessa molt. La jugada de Mascarell és brillant perquè demostra que el món postconvergent és qui té mes nas. Ha vist que hi havia moviments democràtics al carrer, una pulsió, i la manera intel·ligent d’acostar-s’hi és entomar el repte. Li he trucat i hem quedat per veure’ns.

P. Vostè podria ser el segon de Mascarell?

R. A Alfred Bosch li vaig dir: “No tinc cap problema a ser regidor d’un alcalde que es diu Alfred Bosch. L’únic que vull és que tots dos ens guanyem el lloc en unes primàries”. No tinc cap problema a treballar amb Mascarell, o qui sigui, sempre que la discussió sigui prèvia i en públic.

P. ERC s’ha mostrat receptiva?

R. En l’ordre d’incentius qui ho és més és Demòcrates, el partit més petit. En segon lloc, el món de Puigdemont, que està en reconstrucció. En tercer, el PDeCAT, la refundació de Convergència no ha anat bé. I l’últim, ERC, perquè les enquestes els diuen que poden guanyar sols.

P. Qui li fa més por: Mascarell, Colau o Valls?

R. Ningú. En la mesura que això sigui una batalla que tingui a veure amb el cinisme, la capacitat de control dels mitjans de comunicació o els recursos, jo ja he perdut. Però si puc arrossegar el debat cap a les idees, els projectes, tinc alguna oportunitat.

P. L'alcaldessa Ada Colau ho va fer.

R. Li tinc una admiració real. Sense l’emergència d’un partit com Podem o un moviment com el de Colau potser a nosaltres no se’ns hauria acudit que era possible pensar així. També es cert que comptava amb ICV, que tenia drets electorals.

P. Què en pensa de la gestió de Colau?

R. Per mi és molt important separar el que jo penso de la proposta de les primàries. Perquè funcionin hi ha d’haver molta gent que estigui a favor de les primàries i en contra meu. Si no, tenim un problema. Comparteixo en bona mesura les propostes bandera, o el diagnòstic dels problemes, però els resultats no són bons. Un exemple són els desnonaments o el lloguer. Els problemes complexos només se solucionen amb mirades plurals. Hem de poder ser flexibles i no sé si el govern ho és. En el discurs social ha fet bé i és necessari. Ha aprofitat la sensibilitat de la gent de la ciutat que està mobilitzada. Per primera vegada a la història les ciutats depenen del talent. Barcelona ja no necessita violència, ni ser més forta que l’Estat militarment, en té prou amb activar les energies intel·lectuals i creatives que hi ha a la ciutat. Colau és això. També és un sector del talent de la ciutat que té una sensibilitat i aposta per unes prioritats. Però això sol em sembla insuficient i ens llança a una lenta decadència. Per mi la diferència entre Ciutadans i Colau és que apostar per Colau és la lenta decadència i apostar per Ciutadans és la ràpida decadència.

P. Quines serien les seves prioritats per a Barcelona?

R. Les escoles bressol, la cultura i l’urbanisme. L’educació 0-3 és el tema clau de Barcelona per a les properes dècades perquè tenim evidències que té un impacte immediat, a mitjà i a llarg termini. Si fas una aposta per una educació d’elit als 0-3 en 20 anys tens la població més preparada d’Occident per encarar la revolució en la manera com treballem i aprenem i com ens guanyem la vida. Hem d’anar a un procés d’universalització.

P. Quina opinió té sobre la unió dels tramvies?

R. El tramvia és un exemple de males decisions preses durant anys. La gran Barcelona necessita estar connectada a un nivell que ara no existeix. Però el transport canvia molt de pressa. El tramvia és una infraestructura molt sexi políticament, però molt inflexible i ocupa molt de lloc. La inversió és gran i desfer-la, car. Caldria pensar en polítiques més flexibles. Dit això, en la situació en què estem, el que és coherent és ajuntar-lo.

P. Està a favor de limitar el preu dels lloguers?

R. L’Ajuntament no ho pot fer. És una discussió estèril, però alguna cosa cal fer i altres ciutats ho han fet. Limitar pot provocar una bombolla, com ha passat a Berlín. Hi ha maneres de tenir impacte sobre el preu del lloguer: si l’Ajuntament tingués un parc molt gran; o amb agències, com a Nova York, que gestionen 300.000 lloguers a un preu regulat. Són intervencions flexibles. A més a més, cal construir més a Barcelona. Els comuns hi estan d’acord, sense ampliar la densitat de forma radical, sense gratacels ni grans operacions. Per exemple, en trossos de les rondes. Dels quatre murs de Barcelona, Pasqual Maragall va obrir la ciutat al mar i tenim l’oportunitat d'obrir-la a Collserola o al voltant de la Sagrera. Hi ha molts espais per urbanitzar.

P. Té pla B si això no surt bé?

R. La cultura del país està en decadència, no només s’expressa en política. Hi vull fer alguna cosa i dedicaré els meus esforços des d’on sigui. A més, m’agradaria no haver d’abandonar la docència.