Del ‘nen moble’ al ‘nen altar’

M'he tret un pes de sobre. L’experta em diu que amb tres fills i un ofici com el periodisme difícilment tinc temps de criar fills perfectes o hipernens. A la més petita li acabo de donar per berenar un croissant de xocolata i un gelat, a la gran li he deixat veure quatre capítols seguits d’una sèrie americana, i el pare perd moltes hores de la seva vida portant el mitjà a jugar a futbol a l’altra punta de la ciutat. De tot això no en dic res davant de l’experta.

Què és un hipernen? Contesta Eva Millet, autora d’Hiperniños (Plataforma Actual): “És el producte d’una criança intensiva, d’una absoluta dedicació dels pares al nen, però una dedicació més enfocada a veure el fill com un producte. Tenen un pla establert per a aquest nen, fins i tot abans que neixi. És un model nord-americà. Aquest nen és el rei absolut de la casa, el Lluís XIV. És el model altar, se li ret culte, se li dona tot, se li consulta tot, però, d’altra banda, té una pressió brutal per triomfar. Són nens hiperprotegits, que gestionen malament la frustració, que es mostren molt poc autònoms. És un fenomen del primer món”.

Quins en són els símptomes? “Quan és incapaç de fer una cosa que li tocaria fer sense l’ajuda de l’adult. Un exemple són els deures. Cada vegada hi ha més nens que no saben fer els deures sense els pares, i cada vegada hi ha més pares que els fan perquè treguin més bones notes. Una altra característica són les pors, sobretot aquesta por, cada vegada més habitual, d’equivocar-se, la por de fallar. També l’ansietat i l’estrès, que són estats dels adults, que cada vegada es detecten més en els nens. Es veu una mica la criança dels fills com un camp d’entrenament, perquè cada vegada cal portar-los a més llocs, són infàncies molt estressades”.

L’últim informe de l’estudi del Pla nacional sobre drogues a Espanya ha detectat que un de cada sis adolescents va calmar les tensions de cara a un examen o una ruptura prenent ansiolítics. Els tranquil·litzants per primera vegada superen l’alcohol i el tabac com a droga d’inici, segons aquest mateix estudi.

Millet explica que els hiperpares han entrat a l’escola i els centres estan aclaparats. Pares que es fiquen a l’AMPA per canviar el menú, pares que munten grups de WhatsApp per criticar el professor… “M’expliquen professors que troben nens que senten la paraula no per primera vegada a l’escola, que arriben amb molt pocs límits, que no dormen, que cauen al pati i es queden immòbils a l’espera que algú els aixequi…”.

Ho pregunto a la Clara Blanchar, companya d’EL PAÍS, impulsora (com jo) del blog De Mamas and de Papas i també mare: “La mera descripció de l’hipernen estressa i angoixa. És clar que volem el millor per als nostres churumbeles, però precisament perquè les meves filles (primer món, classe mitjana) tenen de tot i fàcilment, considero important destacar la capacitat d’espavilar-se i ser autònomes. Consultar-los i tenir-los en compte, d’acord. Però triar… de vegades, sí; i d’altres, et menges la verdura i ja està. I recordar-los que són unes privilegiades, que en comparació d’altres realitats, això és Disneylandia. Fa temps que he deixat estar aquesta infinita competició pel 'més i més'. Em costa, perquè la pressió (meva i aliena) és intensa i el sentiment de culpabilitat per no fer més hi és, però intento relaxar-me, conscient que jugo en una altra lliga, en què també hi ha bones escoles, extraescolars i campaments. I buscar espais perquè facin el que més mola de ser nen: jugar i jugar i jugar, si pot ser a l’aire lliure i amb cosins i amics, millor”. Blanchar pensa en la seva amiga Mariluz: “És la reina del mambo de deixar estar l’hiperchurumbelisme. Ha passat fins i tot de l’anglès (els n'ha desapuntat!) i el curs passat, en veure el ritme i el nivell de festes d’aniversaris a la seva classe només tres mesos després de començar el curs, va decidir baixar del tren i portar quatre amigues a dormir a casa. Jo fa anys que ho faig i triomfo”.

Costa de creure’s que la generació que Millet anomena del “nen moble” sigui ara la que produeixi “fills altar”. No entenc com aquells nens que no van tenir festes d’aniversari en room escapes ni vacances d’estiu per veure tortugues a Costa Rica ara es maten per buscar els campaments més especialitzats o trien la guarderia que ensenya mandarí. Pel camí, i això és cert, els pares i les mares han perdut autoritat. “Jo veig que és un fenomen cada vegada més estès. La mitjana de fills és d’1,3 per parella, els tenim més tard i hem pensat com seran. A més, les mares tenen experiència laboral. Una cosa de la hiperpaternitat és que el fill es gestiona i tu importes eines de la feina per educar; tenim més recursos i, a més, existeix la competència entre famílies. Hi ha terror del fet que el teu fill es cregui que va per darrere, perquè aquest model es basa en la precocitat. Al final exercir de pare o de mare és una marató. Un fenomen molt curiós és parlar en plural: “Hem aprovat, hem suspès, ens hem enamorat…”, explica Millet, que mostra una imatge que es repeteix: el nen que baixa del bus i dona a la mare o el pare la motxilla perquè l'hi carregui o el que persegueix el seu fill pel parc amb l’entrepà a la mà perquè li clavi un parell de queixalades.

El pes que m'havia tret el torno a sentir a mesura que avança la conversa. Tan malament ho estem fent? “Hi ha por de posar límits perquè serem uns fatxes. Afecte i límits són els pilars de l’educació. El que hem de fer és relaxar-nos. Ens hem complicat la vida innecessàriament. Cal pensar que l’educació és a llarg termini i que tu no ets del tot responsable del que li passi al teu fill. Advoco per confiar en nosaltres, però també en els fills”.

S’acaba la conversa. Dos missatges em queden clars: no els penso dur la motxilla als fills mai més i els posaré límits. Però avui em torno a equivocar. Aquesta tarda tornen a berenar xocolata.