La gosadia d’adaptar ‘Vida privada’

Hi ha cada senyor i cada senyora que ningú no en sospitaria mai res, que aparentment porten la vida més grisa i més correcta (…) i si els poguessis guaitar per dins, si els poguessis seguir els passos inconfessables, tindries arguments que no se t’acabarien mai; però arguments d’aquells que no hi ha manera d’escopir-los a la cara del públic sense perill que t’apedreguin i et llencin de la societat com una mala bèstia indesitjable”, diu un personatge de la novel·la Vida privada de Josep Maria de Sagarra, i et sembla sentir-lo a ell. Aquest dilluns TV3 va estrenar una minisèrie de dos capítols basada en la novel·la. Òbviament, més de vuitanta anys després de la seva publicació no cal pensar que es repetirà l’escàndol que va provocar a l’època. És clar que la sèrie es cuida molt i molt de no escopir.

Hitchcock recomanava que si es volia fer una bona pel·lícula valia més agafar una novel·la dolenta. No és el cas, i això demostra una notable i encomiable gosadia per part de Sílvia Munt, la directora. Més encara quan es tracta d’una novel·la, esplèndida, on un dels aspectes més sobresortints són les descripcions, els dibuixos, que l’autor fa dels seus personatges amb un joc d’adjectius tan inacabable com punyent.

La família protagonista són els Lloberola, hereus d’una aristocràcia rural que es fon a la Barcelona de principis del XX. L’escena inicial és tota una bona metàfora de la decadència. Guillem i Frederic són dues bales perdudes. Un viu del xantatge, i l’altre, addicte al joc, de la sogra. A la novel·la s’explica que “Lloberola vol dir llobera petita. Una llobera és un cau de llops… Lloberola un cau petit; tot petit; llops petits; és això el que som nosaltres, llops de poc aliment, de porques ungles, llops covards”. I dins d’aquesta llobera hi ha tota una galeria de personatges, una noblesa que es va esparracant.

Al film, tot està molt cuidat. És d’agrair el detall de l’ambientació (temia veure pisos de burgesos sense enrajolar, com passa tan sovint si el rodatge és d’estudi). La tria d’interiors era fonamental, perquè és una història que bàsicament passa portes endins, on s’amaga la falsedat d’aquesta noblesa. L’elegància dels vestits està tan aconseguida que sembla imposar-se fins i tot a l’absoluta manca d’elegància moral dels personatges. Quan els personatges van descordats —com ara els vestits d’Aida Folch o Francesc Garrido, i el de Maria Molins en un altre sentit— és quan més bé apareix el seu interior. I la tria d’actors és particularment encertada. Els duets entre Guillem de Lloberola (Pablo Derqui) i el baró de Falset (Pedro Casablanc) són moments de gran tensió.

En la narració hi ha un munt de seqüències dialogades on la càmera fa un petit bellugueig. Deu ser una moda a TV3, perquè també ho fan a Com si fos ahir, però d’una manera molt més discreta i encertada. És com si no hi hagués trípodes o steadycams, com si es cregués que aquestes escenes no tenen prou força i moviment i la càmera n’hi volgués afegir quan el que s’aconsegueix és fatigar l’espectador.

A aquesta Vida privada tot és molt correcte, polit, i es fa una tria d’episodis encertada i molt ajustada a la novel·la, però... que difícil que és poder explicar, com fa Sagarra, com era, per exemple, Antoni Mates, baró de Falset, que “després de casat va deixar els cavalls i els barrets forts, i es convertí en un home dolç, apagat, devotíssim i reaccionari, i només li sortien les dents de drapaire en el seu despatx i en els infinits consells d’administració dels quals formava part. Sense conviccions polítiques i completament escèptic davant de la vida, amb el Directori es va ajupir com un gos”. Un Mates més explicat que el del film, de qui fonamentalment sabem que té un secret eròtic que serà la seva perdició.