Ciutadans, el tercer recanvi de la dreta

La dreta espanyola viu temps de mudança. Tots els indicadors coincideixen a assenyalar que el partit que governa a Espanya perd suports a mansalva. La pèrdua es produeix a benefici de Ciutadans, que en alguns sondejos se situa ja entorn de deu punts percentuals per sobre del Partit Popular (PP). Si aquesta expectativa es materialitza a les properes eleccions generals es produirà la tercera substitució, el tercer recanvi, en la representació dels interessos de la dreta des de la mort de Franco.

El conservadorisme havia viscut còmodament instal·lat en el franquisme i, al final de la dictadura, l’electorat de centredreta es va decantar massivament per la Unió de Centre Democràtic (UCD) creada per Adolfo Suárez, en comptes de fer-ho per l’Aliança Popular (PP) de Manuel Fraga, que es presentava a si mateixa com l’hereva més genuïna de l’etapa anterior. Es va produir llavors la primera gran substitució al capdavant del bloc social conservador. S’adaptava així a la nova situació democràtica sense minvar els seus interessos generals.

Amb tot, la UCD era un partit organitzativament fràgil i va trigar poc a entrar en crisi, de manera que ja el 1982, amb l’arribada del PSOE de Felipe González al Govern, es va obrir l’expectativa d’una nova substitució en la representació del conservadorisme. Aquesta etapa va resultar ser bastant llarga, 14 anys, durant els quals el partit de Fraga va haver de guanyar-se les credencials d’oposició democràtica. La substitució de la UCD per un altre equip al capdavant de la dreta espanyola va requerir un canvi de nom i de lideratges a la vella AP, fins que el 1996, ja amb la marca PP, el seu nou líder, José María Aznar, es va atrevir a reclamar per a ell i per al seu partit l’herència d’un conservadorisme “sense complexos” pels seus orígens.

La paral·lela consolidació del PSOE com a pol progressista i del PP com a pol conservador del sistema espanyol de partits va entrar en crisi a les eleccions europees del 2014 amb l’aparició de dos partits nous, Podemos i Ciutadans. El primer, pel flanc de l’esquerra; el segon, pel de la dreta. La crisi econòmica que va esclatar el 2008 va fer emergir un profund malestar social i un gran descontent polític pel funcionament del sistema de partits, fins al punt de facilitar l’assentament d’aquestes dues noves formacions dirigides per Pablo Iglesias i Albert Rivera, respectivament. Però ni els nous partits ni el PSOE han estat capaços de posar en escac els successius governs del PP presidits per Mariano Rajoy en aquesta etapa fins que als estralls de la crisi econòmica se’ls han sumat els efectes de dues crisis més, de naturalesa ben diferent. Una és la provocada per la inaudita i inacabable sèrie de casos de corrupció destapats durant l’última dècada. L’altra és la provocada per l’inesperat ressorgiment i enquistament d’un conflicte entorn de l’encaix constitucional de Catalunya.

Encara que hi ha hagut també destacats casos de corrupció que han afectat de ple el PSOE a Andalusia i Convergència a Catalunya, els escàndols que han afectat el PP a les comunitats de Madrid, València, Balears i Múrcia, i figures molt rellevants del seu nucli dirigent han arribat a cotes insuportables, segons s'està veient en els sondejos, fins i tot per al sector més conservador de l'electorat.

Ciutadans va néixer a Catalunya per l'impuls d'una sèrie de plataformes dedicades a combatre la implantació de la llengua catalana en el sistema escolar públic. En la seva fundació es va definir com un partit socialdemòcrata amb tints liberals. La potent emergència de Podem el 2014 com a principal focus de protesta pels estralls de la crisi econòmica va posar de manifest la inexistència d'una alternativa en el flanc de la dreta. Quan el banquer Josep Oliu va dir “necessitem un Podem de dretes”, Albert Rivera va veure la seva oportunitat. En el següent congrés Ciutadans va abjurar de la socialdemocràcia i va abraçar el liberalisme. Es va configurar així una alternativa política per a la tercera gran substitució en l'àmbit del centredreta espanyol des del final de la dictadura.

El conservadorisme que es va adaptar des del franquisme a la democràcia votant UCD el 1977 i que després es va passar en massa d'UCD al PP el 1996 troba ara en Ciutadans l'opció que li permet castigar el PP sense afavorir l'esquerra.