Els discos de Pink Floyd van sonar al Sant Jordi

En això va ser diferent. Amb els llums del Sant Jordi encara encesos, van començar a ensenyorir-se del local sorolls incidentals mentre la gran pantalla central anava guanyant protagonisme. A la projecció, una persona d'esquena a l'espectador mirava asseguda una platja deserta en un dia nuvolós. Ella amb prou feines es movia. Només els núvols donaven vida a l'estampa, atenuant o alliberant la llum del sol. Com que no estava clar si això era l'inici del concert, el públic va seguir fent el que feia; fins i tot alguns xiulaven com si l'espectacle no hagués començat. Molts xerraven mentre el vent xiulava acompanyant el so de les gavines. Les xiulades, del personal, responien evocant un paisatge menys harmònic. Després de deu minuts es va apagar part dels llums, però encara no hi va passar res més. A poc a poc, el so va guanyar protagonisme. Sí, el concert començava lliscant-se suau, com el vent que agitava les herbes altes de la platja. Sí, en això Roger Waters va ser original.

Vint minuts més tard el cel de la platja es va enrogir, els llums del Sant Jordi es van apagar i llavors va sonar Speak to me, amb el so corrent d'extrem a extrem del recinte. La banda es va acomodar a l'escenari i una imatge planetària es va fer protagonista de la gran pantalla. Ja ningú parlava. El so, en això el concert també va ser singular, era gairebé perfecte, tant per la seva nitidesa i detallisme com per la seva similitud amb els discos, de manera que Breathe era la de The dark side of the moon. Aquest havia de ser el patró de la nit, la reconstrucció d'un so que va formar el seu cànon en els discos. Llavors es podia recordar David Byrne, qui posa l'accent a Com funciona la música que la tecnologia d'enregistrament va desplaçar el paradigma musical de l'execució en directe a la reproducció d'un enregistrament. Des que els atuells es van fer un buit al nostre món, un concert no sol ser res més que l'evocació d'aquest estàndard. A què sonen els músics? Al que sonen en la nostra memòria, generalment en un disc.

Potser per això el so va ser la nit d'aquest divendres al Sant Jordi atordidor, detallista i moltfònic. Sense que a l'altura de la cinquena peça, Time, hi hagués hagut cap desplegament visual cridaner, allà a l'escenari, sota el la gran pantalla llavors plena de rellotges, uns senyors de fosc tocaven anònimament, encara que no prou com perquè un d'ells, per ubicació i per rebre més llum que els altres, hagués estat reconegut com el cap fins i tot per qui cregués que Roger Waters és una mezzosoprano. Sí, era Waters, que no Pink Floyd, encara que la major part del repertori era de Pink Floyd. Quines paradoxes, Pink Floyd sense Pink Floyd. Coses d'advocats. Tot sigui per la nostàlgia, la gran màquina de vapor que mou el pop contemporani.

Però com tot artista vol demostrar que no tot són llorers de temps passats, després de l'èpic-totalitària Welcome to the machine Waters es va marcar tres espesses peces del seu últim disc que van planxar el personal. Burxada de ciclista. La bici va tornar a lliscar amb Wish you were here, de nou llorers de temps passats. Ha de ser difícil reconèixer que ja no s'és sinó el que s'ha sigut. Per sort per al públic, Waters no va abundar amb el seu material actual, només precís per al seu equilibri artístic personal. Prurit a l'ego.

Més tard va arribar la denúncia i a Another brick in the wall, una dotzena de joves van aparèixer en escena abillats com a reus de l'ISIS, encara que en ple sol de guitarra es van treure les granotes taronges per lluir samarretes negres amb la paraula “Resist”, movent-se al compàs d'una coreografia amateur que va voler donar més aire d'honestedat a l'assumpte. Activisme, reivindicació i espectacle són germans sospitosos encara que es dissimuli. Els xavals i xavales eren, per descomptat, de Barcelona. Per digerir el missatge, Waters va concedir llavors un descans de 20 minuts. Potser també pensava a trobar la seva veu.

La segona part va mantenir el to: molts efectes sonors recorrent el Sant Jordi, buscant la immersió del públic en l'espectacle, més i més èxits de Pink Floyd i una millora dels efectes visuals, ja no limitats a l'ús escassament original de la pantalla central. I és que enmig de la pista, en un recurs que U2 va explotar millor en la gira Experience + Innocence, es va desplegar una pantalla que va partir la pista en dos i va mantenir els ulls ocupats. I a Pigs va aparèixer en pantalla un subtil “Trump, ets un gilipollas”... Sí, el concert de Roger Waters va tenir un començament molt original. Avui més i amb més gent, amb el Sant Jordi gairebé ple.