Jordi Oriol: “Juguem amb les paraules, amb els gestos, amb la música”

La primera perversió shakespeariana de Jordi Oriol i de la seva companyia, Indi-Gest, va ser La caiguda d’Amlet (o la caiguda de l’ac). Un text mil·limètric, compassat, amanit per gestos i musicat per una petita orquestra de cambra, escrit el 2004 i estrenat el 2007 a Temporada Alta, sota la sàvia direcció de Xavier Albertí. “Em proposaven fer-ne una altra, però ho veia tan difícil…”, comenta Oriol, “fins que el 2014 m’hi vaig decidir”. El nou homenatge al dramaturg anglès i a Albert Camus, va ser L’empestat, anagrama (en català) de La tempesta, l’última obra de Shakespeare, i faig notar, també, de La pesta d’Albert Camus, musicada al piano en directe per una altra tempesta, la sonata de Beethoven. Un autèntic poema visual en què tot, paraules, síl·labes, sons, melodia i gestos, encaixa obsessivament. Està en cartellera a la Beckett fins al 29 d’abril.

“Recupero dos personatges secundaris de l’obra de Shakespeare, Ariel, a qui anomeno Gabriel, i Calibán, que passa a ser Iván, a seques, convertits, així, en noms bíblics”, explica l’autor. Próspero i Miranda ja han abandonat l’illa de l’obra original i el salvatge primitiu i l’ànima espiritual queden de nou aïllats però infectats ja pel llenguatge, que els permet “posar paraules al seu turment”. També viuen un panorama a l’estil Buñuel els personatges de La pesta, de Camus: “Els ciutadans d’Orán, abans d’entrar en quarantena per l’epidèmia, se sentien lliures a la seva ciutat. Ara, en saber que no en poden sortir, es veuen atrapats, igual que els personatges de l’illa”, explica el dramaturg.

L’altra tempesta és la de Beethoven i la va proposar Xavier Albertí. “Ell es va adonar de seguida que no hi havia una música més escaient per a l’obra”, diu Oriol. “Ens va fer veure que el text viatjava juntament amb la música i la pluja. Cada accent, cada coma, cada so encaixaven amb la melodia”.

“L'espectador està acostumat a no entendre, a deixar-se portar”, diu Carles Pedregosa

“Per escriure L’empestat em vaig posar a mans d’Albertí”, reconeix Oriol. Però es va mantenir fidel a la seva manera de fer, sincera, directa, abundant: “Primer em documento exhaustivament sobre l’obra original, sobre les versions que s’hagin fet, sobre els personatges, sobre l’època. M’hi amaro i, quan tinc el cap ple de coses, les vomito. Em passo dos o tres dies escrivint sense parar, i el que surt, surt”.

Indi-Gest és una companyia assembleària, per dir-ho d’alguna manera. “Tots ens sentim autors de les obres, des de la persona que l’escriu, fins al que s’ocupa de la il·luminació, el que ens vesteix... Tots aportem en tots els camps”, explica Jordi Oriol. El seu company d’escenari i al piano, Carles Pedregosa, ho corrobora: “Són creacions absolutament col·lectives. El text, la música, l’atmosfera... tot ve d’un pòsit comú, d’unes referències que compartim tots els de la companyia”, especifica el pianista. “L’espectador contemporani està acostumat a no entendre, a deixar-se portar. Assisteix a una obra de teatre com pot escoltar una melodia o contemplar un quadre de Rathko”.

“Barregem música i teatre”, coincideixen tots dos indigestos. Els referents són clars: des del director musical i d’escena alemany Heiner Goebbels, fins als Radicals Lliures, passant per Nao Albet i Marcel Borràs, el poeta Josep Pedrals o Joan Brossa, en el qual es va inspirar Oriol juntament amb un altre gran referent, Carles Santos, a Esquerdes Parracs Enderrocs, l’any passat. El punt en comú són “aquestes ganes de jugar amb les paraules, amb els gestos, amb la música”.

Ni Oriol ni Pedregosa neguen una lectura actual de l’obra: “No puc ni vull evitar vomitar tot el que hi ha dins meu”, declara Oriol, en referència a la situació política i social. “El concepte de llibertat a què aspiren els personatges és molt relatiu, aquests dies, a Catalunya. No només això, reivindiquem la llengua a través de la bellesa de la paraula”.

Consideren que els clàssics es poden llegir des d’una òptica actual. “L’espectador no es pot posar a la pell d’una persona del segle XVII, i jo escric des de l’actualitat”, diu Oriol. “De la qüestió catalana se n’ha parlat sempre, però no és el mateix dir les coses fa cent anys que dir-les ara, en el context d’avui”. “El teatre parla de nosaltres mateixos. És absurd escriure una obra sense missatge. El que és interessant és que cadascú trobi el sentit que li interessi. El que estigui a favor o el que estigui en contra d’una tesi ho entendran com vulguin, com la música de Wagner, no?, que agradava a Hitler tant com als surrealistes...”