L’escalada del preu del lloguer s’estén a Girona i Tarragona

L’escalada del preu del lloguer, que a Barcelona ha arribat a cotes desconegudes —gairebé un 30% en tres anys, 900 euros de mitjana— i està provocant que molts veïns hagin de marxar dels seus pisos quan se’ls acaba el contracte, s’estén més enllà de l’àrea metropolitana. A Girona, els preus s’han disparat un 20,4% des del 2014, a Tarragona un 10,8% i a Lleida un 8,5%. De mitjana, en aquestes ciutats, els lloguers costen 561, 476 i 407 euros, respectivament.

Aquestes són les xifres oficials en tancar el 2017 que, tenint en compte el que passa a Barcelona, encara tenen marge per créixer, perquè no superen el pic de preus del 2008. A Girona, fins i tot els professionals del sector admeten que hi haurà persones que hauran de canviar de barri o marxar de la ciutat. “La problemàtica de Barcelona és la mateixa que hi ha a Girona, però en la dimensió de cadascuna”, assegura el president del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (API) de la ciutat, Joan Company.

Els API de Girona creuen que no es pot parlar de “bombolla”, però asseguren que els preus seguiran pujant “si no hi ha un canvi radical en la política d’habitatge”. El preu de lloguer d’un pis el 2017 va augmentar un 8,9% en comparació amb el 2016 i es va situar en una mitjana de 561 euros, pràcticament igual que abans de començar la crisi el 2007, quan estava en 570 euros. L’any amb uns preus més assequibles de l’última dècada va ser el 2014, amb 466 euros de mitjana.

Company atribueix els preus alts a una suma de factors: la poca oferta de pisos (només un 20% dels propietaris de pisos els posen de lloguer); que uns 2.000 pisos (un 20% del total) estan llogats per universitaris “i no els ve de 50 euros perquè paguen els pares i són pisos compartits”, i que una part són per a ús turístic. “Ens hem de mentalitzar que l’oferta és limitada i els preus pujaran”, assegura. Company augura que “la gent haurà de canviar de barri o fins i tot se n’haurà d’anar a pobles veïns si la Generalitat i l’Ajuntament no canvien la política d’habitatge”.

La Plataforma Més Barri Menys Pisos Turístics porta denunciant des de fa mesos la proliferació dels pisos d’ús turístic. N’han comptabilitzat uns 580, la majoria (70%) al Barri Vell. Això provoca, segons la plataforma, que no es renovin els contractes de lloguer d’habitatge permanent i que augmenti el preu del lloguer; un increment que, en alguns casos, és de 400 euros al mes. O sigui, la mateixa dinàmica que a Barcelona. Ruth Tramullas, de la plataforma, és crítica amb l’Ajuntament, que no va aprovar la moció per fer una moratòria de noves llicències de pisos turístics. “No estem com a Barcelona, però hi anem de cap, per això volem mesures, per prevenir-ho”, manté. L’Ajuntament ha anunciat un Pacte Local d’Habitatge pel 2019-2029 que promet garantir l’accessibilitat a l’habitatge en tres contextos: pisos d’emergència, per a lloguer social i de lloguer accessible.

A Tarragona, els professionals del sector immobiliari avisen que és atrevit donar una opinió unitària per analitzar l’evolució del mercat de l’habitatge. En la demarcació conflueixen diverses realitats, ja que conviuen zones de forta demanda com Tarragona, Reus o Salou, amb àrees àmpliament despoblades com el Priorat o la Terra Alta. Els API apunten que el mercat és esclau de la demanda i el pronòstic és que els preus a Tarragona, que l’any passat van pujar un 6,4%, aniran augmentant. En part perquè la compravenda de pisos s’ha reactivat: el 2017 va registrar un creixement del 19,26% en comparació amb el 2016, i la borsa de pisos de lloguer flaqueja. També aquí els preus, malgrat la pujada, continuen per sota dels anys de l’esclat immobiliari, entre el 2007 i el 2008.

Lleida és, de les quatre capitals, la que té els preus més econòmics. El 2017 es va tancar amb un lloguer mitjà de 407 euros, una pujada interanual del 3,5%. El President del Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària de la ciutat, Josep Maria Esteve, admet que en els últims 18 mesos hi ha hagut un petit repunt en la demanda de lloguers. “A Lleida hi ha molts joves que no poden comprar un pis perquè no disposen d’un 20% del preu total de l’immoble i, a més, hi ha molts universitaris”, especifica.