La miraculosa presència d’un déu menut

Menut com un haiku, escantellat com un moble que estava completament lacat, un camal tapant la canya d’una bota, l’altra deixant la seva parella descuradament a la vista, moviments septuagenaris, vacil·lants i insegurs, posats poc harmònics i una veu trencada, meravellosament personal que és usada com s’han d’usar els instruments, tal com l’instrumentista desitja, no com manen uns cànons que, a més, noblesa obliga, el seu portador va trencar des de molt jovenet. Allà només sobrava l’indret, l’encarcarament ridícul d’un Liceu massa impol·lut per a un recital imperfecte per definició, impur per essència i despentinat perquè el seu protagonista mai no ha fet servir una pinta. Sí, era Bob Dylan en la seva primera aparició davant els gentils de Barcelona, era Mahoma davant els musulmans, era el déu davant els fidels, enlluernats per la seva presència, pel pes de la seva història i la desconcertant transcendència de la seva figura. I els va parlar. Tot i que no els va dir res de nou.

Quan un artista del pes de Dylan canta, i a més s’és conscient que no hi haurà moltes més oportunitats d’escoltar-lo cara a cara, s’anul·len molts filtres, ofegats pel torrent d’evocacions, records, fragments de vida i emocions que tan sols la seva presència desperten. I això que Dylan, esquerp i rabiosament actual en l’ús de la seva memòria, no va adornar el repertori de llocs comuns, sinó que va buscar en el seu passat més recent una vigència que gairebé tots els altres troben en els seus impansibles èxits eterns. El locutor John Peel deia que per a ell la música era com un diari, i si ningú vol llegir el de fa una setmana, per què negar-se a escoltar la del dia, constantment renovada? Doncs Dylan és igual: cal estar cada concert delectant-se al límit de l’oxidació d’allò que va ser si encara ho segueix sent? Per aquest motiu els temes populars que va tocar, “Ballad of a Thin Man”, “Highway 61 Revisited”, “Tangled Up In Blue” o, especialment, “Blowin’ In The Wind”, estaven acuradament emmascarats perquè ningú els pogués trobar sense més ni més entre els seus records. El Dylan vigent que amb 76 anys es nega a capitular.

Amb tot, el concert no va ser rodó. Difícil explicar-ne les raons: probablement una suma de causes entre les quals moltes resulten intangibles. Però es va notar en l’entrega del públic, accelerada al començament, amb notables esclats d’aplaudiments que es van anar imperceptiblement modulant a mesura que el recital avançava. Potser va ser el vergonyós tracte a què aquest mateix públic va ser sotmès, amb el constant anar i venir d’acomodadors a la caça del mòbil prohibit que, un cop trobat el transgressor, singularitzaven amb flaixos que volien ser escarni públic. O potser, simplement, que Dylan i la seva extraordinària banda, no van aconseguir entrar en la dinàmica del concert, aquest fet màgic que impedeix que el públic marxi mentalment de la sala i oblidi que la vida segueix i, fins i tot, que els passi per alt els qui s’afanyen a manifestar amb aplaudiments de setciències que han reconegut els primers acords del tema que sona.

I això que va haver-hi grans moments: escoltar Sinatra passat per l’aiguardent vocal de Dylan a “Melancholy Mood” i a “Full Moon and Empty Arms”, veure com el paper de vidre no pot dissimular la bellesa lírica d’“Autumn Leaves”, a la qual va atorgar un to crepuscular, gairebé terminal, escoltar un blues atrotinat i per tant pertinent com “Early Roman Kings” o, sense anar més lluny, deixar-se portar pel so d’un grup que evocava el paisatge sec i àrid de les paraules de Cormac McCarthy, o la sonoritat dels Apalaches “redneck”. Però no va ser, ni de bon tros, el millor concert que Dylan ha fet a Barcelona. Va ser un concert més de Dylan, aquest déu tan gran que no li cal que l’il·luminin més que als seus músics; aquest déu que, com van fer Fugazi, no actua sota enlluernadors jocs de llum, al Liceu sempre crema; aquest déu autosuficient i orgullós que, com que s’apagava la llum entre tema i tema, no veia el seu públic dempeus després de “Desolation Row”; aquest déu que sí, va aparèixer, però no per dir-nos alguna cosa reveladora més enllà de la seva miraculosa presència.