El quiosquer xinès

En Zhongfa només té calendaris de l’Espanyol. “I els del Barça?”, li fa broma el fotògraf, mentre li demana que es col·loqui davant de la parada. Amb paciència, s’ajusta el barret de llana un dia fred de desembre i accepta totes les indicacions d’en Joan. Fa dos mesos que en Zhongfa és el nou quiosquer del barri, al carrer de Nàpols amb Gran Via. A la seva parada, hi ven xiclets, llaminadures, llibres usats, patates, barrets, revistes… I dues fileres escarransides de diaris. Encara està prenent el pols a la gent del barri, explica en un rudimentari espanyol, mentre despatxa un exemplar de El Periódico. “És un subscriptor”, aclareix.

El meu primer record d’un quiosc fa olor d’estiu i a crema solar. El meu oncle ens agafava als sis cosins i ens portava a la platja. De camí, deixava el cotxe sobre la vorera un segon, saltava del seient i tornava amb el Marca sota el braç, com a bon seguidor del Reial Madrid, degudament castigat amb un fill del Barça. Després seguíem la ruta fins a la platja, on anava alternant: ara mirava el Marca, ara comprovava que no haguéssim mort colgats per la sorra o ofegats al mar, ambdues coses perfectament factibles. Fa anys que aquell quiosc va tancar.

Com també era a punt de tancar el quiosc de Nàpols. Un dia el seu amo va penjar el rètol de traspàs, que va veure en Zhongfa tot passejant pel barri del Fort Pienc, una de les zones predilectes dels petits empresaris xinesos que viuen a Barcelona. “Això prefereixo no dir-ho”, s’excusa en Zhongfa quan se li pregunta quant va pagar pel petit quiosc metàl·lic, situat al costat muntanya-Llobregat (indicacions només comprensibles pels que viuen a Barcelona). En una cerca ràpida per Internet es troben quioscs similars a 15.000 euros.

En Zhongfa es va tirar a la piscina i va comprar el traspàs. La seva dona ja regentava un altre quiosc, que només obre a l’estiu, al parc de la Ciutadella, famós aquests dies perquè és on hi ha el Parlament, sotmès a cert estrès els últims mesos. També hi ha el zoo, una escola i un petit llac amb barques. Quan surt una mica el sol, el parc s’omple de joves enamorats que es torren a la gespa, practicants de jocs malabars, ciclistes, famílies amb nens i gos, i runners (aquests solen ser-hi tot l’any, inspirant i expirant com cafeteres en ebullició). En aquest quiosc, la dona d’en Zhongfa només ven dolços, aperitius i begudes ensucrades al típic preu de parc un dia de sol.

A en Zhongfa el van descobrir uns amics, d’aquests que encara baixen a comprar el diari els diumenges en lloc de llegir a la biorxa unes poques notícies recomanades en un viciat timeline de Twitter. “El teu quiosquer és xinès”, em van dir, molt sorpresos. A diferència d’altres ciutats, com Nova York o Londres, els quioscos de premsa a Barcelona són un negoci gairebé exclusivament de persones originàries d’Espanya. En Zhongfa encara s’està adaptant als horaris: entra a les sis del matí i s’hi està tot el dia, combinant-s’ho amb la seva dona. Els diumenges no tanca abans de la quatre de la tarda. Si hi ha diari, ell és al peu del canó.

“Guanyarà poc amb els diaris. El que es tregui serà de tota la resta”, diu, endeví, Víctor Monferrer, de 52 anys, davant de dues canyes i unes braves, en un bar de barri, a la Vall d’Hebron. Sap de què parla: durant 30 anys ha regentat el quiosc de la facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), una de les universitats públiques on s’estudia Periodisme. Em cita tard, a l’hora que surt del quiosc del poble de Bellaterra, l’únic que li queda, i en veure’m diu que li sona la meva cara, cosa que poso en dubte: la carrera van ser anys de cartes, parxís i altres coses, però cap relacionada amb la facultat.

Víctor va tancar per sempre el quiosc l’1 de desembre, deixant el campus orfe d’aquests llocs on es venen diaris. “Pensava que passaria alguna cosa, però no”, es resigna. Ell mateix va estudiar Periodisme, però de seguida va tenir el desig de muntar un quiosc amb tres amics. Es van anar animant, en van posar un altre a la facultat de Lletres, un altre a la Vila Universitària (el lloc del parxís i les cartes i les festes i el topless prohibit a la piscina), un altre a la plaça Cívica… “A l’època de la guerra del Golf veníem més de 1.000 exemplars al dia”, recorda, sobre els anys daurats de la premsa escrita. “Ara, si arribes a mig centenar és tot un èxit”.

La seva anàlisi és pessimista. “En paper passen coses, però cada vegada serà més difícil”, diu, en referència a publicacions com Revista 5W o Panenka. “Si un dia hi havia un comentari a classe d’un article de Jotdown, venies un munt de revistes”. Però poca cosa més. “El 80% admeten que mai s’han comprat un diari”, diu, sobre el que li expliquen els professors de l’hàbit dels futurs periodistes, que “no aprofundeixen, no llegeixen”. “Abans la universitat era un espai de trobada, de reunió, en què passaven coses. Ara els passadissos estan buits”, es queixa.

Queden lluny els fanzins de boxa, els còmics, la música i tota l’ebullició cultural que es vivia en aquell quiosc d’uns amics muntat en una cantonada de la primera planta d’una facultat envidrada. “Aconseguíem qualsevol cosa que ens demanaven, érem llibreters. El quiosc era un espai viu dins de la facultat”, insisteix. La irrupció del digital, la crisi i un canvi en la seva llicència (en els últims dos anys ja només podia vendre revistes, diaris i llibres de comunicació), van acabar amb el negoci.

I Monferrer no és l’únic. En set anys, Barcelona ha perdut gairebé el 30% dels punts actius de venda de diaris. Actualment hi ha 287 quioscs en funcionament i 51 estan vacants, segons xifres del Consistori del novembre del 2017. L’Ajuntament de Barcelona està estudiant un nou pla d’usos per a aquest tipus de negocis. L’any passat va haver-hi vuit renúncies i 20 traspassos de quioscos. Un d’ells és el que s’ha quedat en Zhongfa.