Preguntes infreqüents

Preguntes freqüents va obrir aquest dissabte amb una entrevista a un professor de la universitat d’Aberdeen, Michael Keating. La tria era molt més pertinent que la feta unes setmanes endarrere, quan es va escollir Alejandro Cao de Benós, delegat especial de Corea del Nord, per tocar la mateixa tecla, el cas català. Mentre sobre el primer no t’has de fer gaires preguntes de per què se’l convida, en el segon cas totes són lícites: cercant la curiositat estrambòtica? Una maniobra matussera per la internacionalització del conflicte?

A Keating se li va preguntar per on pot passar una solució al conflicte català, si considerava que a Espanya hi ha repressió... Keating responia amb fredor de politòleg sense mostrar cap entusiasme per cap causa. I llavors, la presentadora, Laura Rosel, li va fer la darrera pregunta: “Què creu que ha fet bé? Algun valor positiu de l’independentisme català?”. Semblava com una súplica perquè el professor Keating aixequés els ànims de la parròquia, cosa que no havia fet fins llavors mentre defensava un compromís polític que veia pràcticament impossible “per la intransigència de les dues parts”.

Aquesta mena de pregunta respon a una antiga fórmula d’equitat en l’interrogatori periodístic. Si es pregunta què ha fet bé una persona, que té de positiu un moviment... s’espera que la qüestió següent sigui sobre el que ha fet malament o sobre els valors negatius. I a l’inrevés. Però aquesta segona pregunta no va arribar. Per què? Se’n van oblidar els guionistes? No la van considerar tan pertinent com la seva pregunta bessona? La pregunta no és res de l’altre món, però no està malament si fas l’altra. En solitari, és una imperfecció que fa un tuf lamentable. I llàstima. Seria com si al reusenc Cao de Benós se li preguntés si hi ha presos polítics a Espanya, com es va fer, i no se li preguntés si n’hi ha a Corea. En aquest cas, també se li va fer, i les respostes del delegat especial van ser per llogar-hi cadires: a Espanya creu que sí, que hi ha presos polítics, “almenys parcialment” (?) i, òbviament, a Corea del Nord no n’hi ha, tots són presos comuns en procés de reinserció. Una insolent pèrdua de temps.

Joc de cartes. Ha tornat el concurs de restaurants de TV3. Al programa hi ha dues parts ben diferents per a l’espectador. La primera és la visita que es fa als quatre locals competidors i els quatre tecs que s’hi celebren. Aquí l’espectador pot descobrir cataus, conceptes o cuines interessants. La segona, quan es descobreixen les puntuacions que els cuiners han posat als seus col·legues, té un interès molt menor perquè els tacticismes —tema de sospita recurrent al primer programa de la segona temporada— poden donar un resultat poc fiable que ni la puntuació del presentador del programa, Marc Ribas, podrà corregir. És un error que els cervells del programa vulguin augmentar la tensió i el conflicte entre els cuiners, com sembla que vulguin. Francament, resulta més gratificant per a l’espectador veure els xefs gaudint o criticant sense malícia la cuina dels companys que no pas torturant-se fent hipòtesis sobre quina puntuació de càstig li donaran. El resultat final, la classificació, no té la més mínima importància o crèdit. En canvi, la visita als restaurants és plaent, particularment perquè el ritme el dona el muntatge, que està fet amb enorme intel·ligència per no cansar: una bona tria de moments que no es mostren ni massa de pressa ni massa a poc a poc. I també hi acompanyen els tocs de Marc Ribas, que ha arribat a una envejable familiaritat amb les càmeres després del diari entrenament de Cuines. Un entretingut xafardeig que pot donar idees per anar a fer un bon àpat.