El rellotge d’una víctima dels nazis que va arribar al seu fill després de 75 anys

Fa gairebé 75 anys, el desembre del 1943, Jean Duret es va salvar de la barbàrie nazi per poc. El jove, pertanyent a la resistència francesa, va aconseguir escapar després d’haver estat capturat juntament amb un altre grup de nois, molts dels quals van ser directament assassinats, a la petita localitat d’Habère-Lullin, on residia, a l’Alta Saboia, a prop de la frontera amb Suïssa. Enrere va deixar, requisat per les forces alemanyes, una de les seves pertinences més preuades: un rellotge de butxaca que havia heretat del seu pare, que al seu torn l’havia heretat del seu.

Gairebé vuit dècades després, la relíquia familiar ha trobat el seu camí de tornada. Jean-Michel Duret, fill de Jean, al gener va rebre una carta amb un mata-segells de Berlín. A la carta, una dona alemanya, identificada com Sabine Konitzer, li explicava que havia heretat un rellotge que potser hauria pogut pertangut a la seva família. Tenia una inscripció amb dues pistes. Un nom, “Duret Jean”, i un lloc, “Habère-Lullin”. La carta acabava dient: “Li interessaria a vostè recuperar aquest rellotge?”.

Jean-Michel Duret ja té cura del rellotge platejat de la seva família, recentment recuperat. “Només cal donar-li corda”, comentava al diari regional Le Dauphine Liberé, el primer a revelar una història que ja ha arribat a la premsa nacional. El rellotge no té un gran valor econòmic. Però el sentimental és incalculable, ja que va anar passant de pares a fills des del segle XIX. També s’ha convertit en un testimoni únic d’una història que segueix marcant la localitat alpina que va ser escenari d’una massacre que potser no va ser en tots els llibres d’història, però que en aquesta regió es continua commemorant cada any.

Era el Nadal del 1943. Feia un any que la regió havia caigut sota l’ocupació alemanya. La nit del 25 al 26 de desembre la família Bourgeois va organitzar un ball per als joves de la zona al castell que posseïa a Habère-Lullin. Molts dels convidats s’havien unit a la resistència, com Jean Duret, de 18 anys. “La 9a companyia de les SS, guiada per un traïdor, envolta el castell on la joventut insubmisa celebra el Nadal, armada solament amb la música i la seva alegria de viure, malgrat tot”, relata La massacre d’Habère-Lullin. Crònica d’un crim nazi, publicat pels Amics de la Fundació per la Memòria de la Deportació el gener de l’any passat.

Vint-i-cinc joves són metrallats al mateix castell, que els nazis incendien amb els cossos a dins. Diversos joves més són arrestats i enviats a realitzar treballs forçats a Leipzig. Uns quants aconsegueixen fugir durant el trajecte amb tren cap a Alemanya. Vuit no ho aconsegueixen i acaben sent deportats. Sis no en tornaran mai. Entre els afortunats que van aconseguir saltar a temps del tren que els portava a una mort gairebé segura hi havia Jean Duret, que ràpidament va tornar a la resistència. Després de la guerra, va tornar a casa seva i va fundar una família. Va morir el 2010. “És per això que el rellotge té un gran valor sentimental per a mi”, va dir a Le Parisien el seu fill, un agricultor que segueix vivint a la zona.

El rellotge s’ha convertit en un símbol de la reconciliació, potser més fort que qualsevol missatge polític. Perquè, segons li va explicar Sabine Konitzer a Jean-Michel Duret, el rellotge li va arribar per herència d’una tia sense possibilitat d’esbrinar com va anar a parar a la seva família. Sense cap valor afectiu per a ella, va decidir vendre’l però, per a això, primer el va netejar. Va ser llavors quan va descobrir el nom i el poble a la caixa del rellotge. La dona va buscar per Internet aquesta localitat i el nom de Duret fins a arribar a Jean-Michel. Fins i tot es va prendre la molèstia de traduir al francès les seves cartes. “És un gest extraordinari”, va dir a Le Parisien el fill de Duret.