La guardiana del procés

L'endemà que el Parlament aprovés la declaració unilateral d'independència, Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) va decidir quedar-se a casa. Aquell dissabte havia d'anar fins a Olot per participar en una xerrada que organitzava una plataforma sobiranista, però es trobava malament. Aquella setmana havia estat pendent de tots els mitjans internacionals desplaçats a Barcelona i l'esgotament la va superar. Al migdia va rebre un missatge d’Òmnium Cultural. No s’ho podia creure. Demanava als ciutadans que omplissin els bars, els cinemes, les discoteques o sortissin a comprar. Aquell dia, expliquen el seu entorn, es va adonar que es tancava l'escletxa per la qual hores abans creia que Catalunya podria esdevenir un Estat independent.

Paluzie és des de dissabte la nova presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Malgrat que va sostenir que no es presentava a les eleccions de l'entitat per liderar-la, pocs dubtaven que no fos conscient que ho tenia tot a favor per arrasar. L'economista és un dels rostres més coneguts de l'independentisme català i en els últims anys ha recorregut Catalunya participant en col·loquis, impartint xerrades i acudint a tertúlies. La seva posició era clara: va defensar sense embuts un referèndum unilateral seguit d’una proclamació parlamentària de la independència en cas que guanyés el sí. Tal era la seva convicció que el 27 d'octubre, quan s'aprovava la declaració, a les portes del Parlament Paluzie declarava a la BBC: “Probablement l’Estat espanyol no serà capaç d'imposar la suspensió [de l'autonomia] per la desobediència”. D'aquí la seva perplexitat quan l'endemà va llegir els missatges d’Òmnium Cultural.

Descendent d'una coneguda família d'intel·lectuals, Paluzie va estudiar al Liceu Francès i es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona (UB). Després de cursar un màster en Economia Internacional i Desenvolupament Econòmic a la Universitat de Yale, va rebre una beca de La Caixa per fer un any d'investigació a la London School of Economics, que li serviria per al seu doctorat en Economia per la UB. Avui n’és professora titular del departament de Teoria Econòmica, una feina que vol compatibilitzar amb la seva presidència a l’ANC.

Però Paluzie és coneguda sobretot per ser una activa militant independentista, ja quan aquest era minoritari a la societat catalana. El 2008 va entrar al Consell Nacional d'Esquerra Republicana, partit que va abandonar el 2011. Procedent de la plataforma Sobirania i Progrés i ferma opositora del nou Estatut d’Autonomia del 2006, els seus antics companys de files la recorden com una persona molt crítica, especialment en tot el que suposés una mínima desviació de la formació de l’objectiu secessionista. Això la va portar a impulsar, juntament amb Uriel Bertran, el corrent Esquerra Independentista per promoure un canvi de rumb en el partit, que acabava de reeditar el tripartit amb el PSC de José Montilla i Iniciativa per Catalunya. “De seguida es va alinear amb els crítics. No ens donaven treva i el seu grup va arribar a ser un malson”, diu un dels seus antics col·legues. Aquest moviment es va acabar dissolent i Paluzie es va apropar llavors a Solidaritat Catalana per la Independència. No obstant això, no va deixar mai el seu activisme i, de fet, va ser una de les persones involucrades en les consultes sobre la independència que van començar a Arenys de Munt.

Des del seu entorn també creuen que l'economista devia ser conscient de les seves possibilitats de guanyar les eleccions a l’ANC per un altre motiu: “És molt estrany que perdi uns comicis”. Paluzie va ser secretària general del sindicat estudiantil FNEC, la consellera d’ERC més votada el 2008 i degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB durant dos mandats. En les eleccions de l’ANC, va arrasar amb més de 5.000 vots i un gran avantatge respecte als seus competidors, la qual cosa va suposar alçar-la gairebé automàticament a la presidència de l'entitat.

Paluzie ha estat víctima també de la seva actitud crítica amb l'independentisme. Per exemple, va ser una de les veus que va carregar més contra el projecte de llista unitària de Junts pel Sí i va acabar concorrent a la candidatura per Barcelona com a número 72. Alguns dels seus companys de tertúlies diuen que li encanta debatre, però afegeixen que hi ha alguna cosa que encara li agrada més: rebatre. Així i tot, algunes de les seves anàlisis han topat amb la realitat. És el cas del reconeixement internacional de Catalunya. Basant-se en els països bàltics, Paluzie va sostenir que després d'un referèndum unilateral arribarien els avals externs de la independència. Però això no va passar.

Després del fiasco de la declaració independentista, la seva mirada detractora es va centrar en la negativa dels quadres d’ERC de buscar una alternativa a Puigdemont i de demanar “realisme”, la qual cosa al seu parer era tornar al marc autonòmic. En una entrevista a Vilaweb, a més, va posar en dubte que no se seguís endavant amb la independència després de la declaració “només” per la presumpta violència que podia implicar i va suggerir una “falta de mentalitat i determinació”. La nova presidenta de l’ANC ha pres les regnes de l'entitat sense moure's gens de l'horitzó independentista, però al seu torn marcant diferències amb els seus antecessors. Després de constatar que el full de ruta de l'entitat s'allunya del Parlament, Paluzie vol mantenir vives les mobilitzacions però sense que l'entitat quedi presa de l'estètica de les manifestacions multitudinàries dels últims anys i posar èmfasis en la pressió als partits. Serà la guardiana que el procés segueixi endavant i de recosir les diferències al si de l’ANC, només que en aquesta ocasió el seu càrrec la sotmet a l'escrutini públic i determinarà si el seu discurs crític encaixa o no amb la realitat.