Jonas Kaufmann arrasa

Aplaudiments eixordadors, crits d'admiració, resposta passional del públic. En el seu esperat debut escènic a Espanya, en un espectacular muntatge d'Andrea Chénier, d'Umberto Giordano, el tenor alemany Jonas Kaufmann va conquistar aquest divendres a la nit el Liceu en una gloriosa jornada d'exaltació lírica. El divo més desitjat del moment va aixecar passions, certament, però no va ser l'únic triomfador: en l'emocionant vetllada, que es va tancar amb més de deu minuts d'aplaudiments, també van ser aclamats la soprano nord-americana Sondra Radvanovksy i el baríton espanyol Carlos Álvarez.

S'esperava Kaufmann com a aigua de maig en un teatre que necessita cops de gran efecte mediàtic per mantenir el seu prestigi. Ho és, sens dubte, contractar el cantant més cotitzat del món en la seva primera actuació en un muntatge escènic a Espanya; i si no cancel·la –cosa que passa amb temible freqüència– l'èxit està, mai millor dit, cantat.

Kaufmann va arribar, va cantar i va vèncer com un gladiador de la lírica i ho va fer enmig d'una expectació sense precedents, amb la sala repleta i l'ambient dels grans esdeveniments. Ho era a nivell artístic i social; també en qüestió de preus, doncs no tots els dies es posen les localitats més cares a 385 euros i, a sobre, s'esgoten.

En bona forma vocal, Kaufmann va controlar els seus mitjans en una interpretació mesurada al detall –sap administrar les seves forces en un paper que té molta tela per tallar al quart i últim acte–, ben guiada per un instint vocal i teatral de primera. I el públic, que ho esperava tot de Kaufmann, es va rendir davant de la paleta vocal, el fraseig apassionat i els sòlids aguts del carismàtic divo. La bellesa i emoció va aconseguir cotes excelses en un Come un bel di di maggio senzillament captivador.

També van collir un èxit majúscul les altres dues grans veus del luxós repartiment, que va comptar amb l'eficaç concertació al fossat del director israelià Punxes Steinberg, que ja havia dirigit aquesta òpera al Liceu: Sondra Ravdavnosky, que debutava al paper de Maddalena de Coigny, l'aristòcrata arruïnada que morirà a la guillotina junt amb el seu estimat Chénier, i Carlos Álvarez, sensacional per veu i caràcter al paper de Gérard, que passa de criat a notori revolucionari sense deixar d'estimar a Maddalena.

Radvanovsky va captivar amb un cant intens, bells pianissimi i una força dramàtica que va culminar amb una emocionant interpretació de La mamma morta. En els duos amb Kaufmann, amb qui compartia escena per primera vegada, la química entre les veus va propiciar suaus accents de gran bellesa lírica.

Completant el trio d'asos, Álvarez va malbaratar noblesa en el fraseig i un precís sentit dramàtic que va elevar la temperatura en un impressionant Nemico della patria. Malgrat els interminables aplaudiments, els tres protagonistes no van concedir bisos.

Per assegurar l'èxit de la funció, els responsables del coliseu barceloní han tirat la casa per la finestra llogant la luxosa producció, amb realista posada en escena del director escocès David McVicar, que el Covent Garden de Londres va estrenar fa tres anys amb Kaufmann al capdavant del repartiment. En l'extensa galeria de personatges, tan típica en el verisme, la tornada de la soprano Anna Tomowa-Sintow en el paper de la vella Madelon va ser un luxe carregat de nostàlgia.

El muntatge de McVicar –amb Marie Lambert com a directora de la reposició– és tot un espectacle en el seu pertinent realisme escènic, amb alguns detalls com Déu mana en la direcció d'actors; l'esplèndida escenografia de Robert Jones i el vestuari d'època dissenyat per Jenny Tiramani submergeixen l'espectador, amb cinematogràfic sentit del detall, en l'agitació dels carrers de París en els convulsos dies del terror de la Revolució Francesa.

L'excel·lent treball de Francisco Vas com a sinuós espia (L´Incredibile) i el relleu que Manel Esteve atorga al sans culottes Mathieu, van destacar en un planter de comprimaris no sempre audible.