“Vaig odiar Kilian Jornet”

“Vaig odiar Kilian Jornet”. Qui parla no és un dels rivals que l’ultramaratonià i muntanyenc català ha anat deixant enrere en qualsevol cursa durant anys. És en Kilian mateix. “Vaig odiar la meva foto. Podria ser una merda, un maltractador, un nazi, un assassí. La gent no sap res de mi. És dur veure’m a mi mateix com un ídol o un mite per a algú, només perquè corro ràpid. Em sento brut per l’admiració de la gent, per aquest món fanàtic”.

Era el 2011. Kilian ja era un mite, campió mundial de curses de muntanya. Havia ratllat tots els noms de les competicions que volia guanyar d’una llista que havia escrit feia cinc anys, quan es recuperava d’un genoll trencat. Era famós i la gent l’aclamava aquell dia que volava en una competició a Cavalls del Vent (Girona). Llavors va començar a plorar. La pressió, el reconeixement de la gent, l’havien superat. “El que no m’agradava era estar exposat”, explica. Alguna cosa es va trencar dintre seu. Havia perdut l’alegria després de complir els seus somnis massa jove. Així ho explica en el documental Path to Everest (Camí de l’Everest; Arcadia Motion Pictures), dirigit per Sébastien Montaz-Rosset i Josep Serra, que aquests dies es projecta a 30 sales d’Espanya. És la història de la seva vida fins que arriba al cim del món. És, a més, el retrat de l’home que hi ha darrere del corredor, despullant-se a si mateix com mai abans ho ha fet, també a través dels testimonis de la seva mare, Núria Burgada, de la seva parella, Emelie Forsberg, de Seb Montaz, el càmera de les seves expedicions, de Jordi Tosas, que el va fer descobrir l’Himàlaia…

El nen que als tres anys superava 1.000 metres de desnivell, mentre la seva mare ni sospitava que allò no fos normal, l’adolescent autodestructiu a qui la muntanya va salvar, va arribar a ser un home davant del precipici, buit. “Haig de netejar-me, i la manera és fer alguna cosa propera a la mort”, confessa avui Kilian, de 30 anys, en reviure aquests dies d’angoixa. Jugar amb la fatalitat era potser la manera de tornar a sentir-se viu. La motivació per construir nous somnis la hi va retornar Summits of my life (Cims de la meva vida), el projecte de pujar les grans muntanyes del planeta amb un estil minimalista i tan ràpid com sigui possible. L’aventura va culminar el maig passat, quan en menys d’una setmana va pujar dues vegades l’Everest (8.848m), una en 26 hores i l’altra en 17.

Però abans hi va haver un altre cop que va tornar a fer trontollar tot el seu univers. El juny del 2012, quan s’entrenava en el Mont Blanc amb Stéphane Brosse, el seu amic i mentor, el seu ídol, una esquerda es va obrir entre tots dos. Els separava poc més d’un metre. Aquell matí era aquesta la distància entre la vida i la mort. Brosse va caure. Jornet es va salvar. “Em preguntava: ‘Per què no vaig caure jo? Per què va caure ell?”, recorda. I de nou l’autodestrucció. La seva mare amb prou feines podia apropar-se a ell.

“Va ser una època en què bevia molt d’alcohol”, confessa Kilian en el documental. “No m’agrada. Mai en bec. Però m’emborratxava cada setmana. Competia, feia les curses i guanyava, però en el fons estava trist. La manera de sortir d’això era emborratxant-me, i durant les curses buscava situacions que m’apropessin a la mort”.

La mort, aquesta amb la qual ha festejat més d’una vegada —“sovint tornava a casa i pensava: ‘Soc burro, he estat a res de morir”— , se’n va anar per un altre camí. Jornet va tornar a posar els peus a terra gràcies a l’ajuda d’Emelie, tot i que la imaginació, els somnis, el porten a desenganxar-los a la recerca de noves metes.

Ara pensa en l’Himàlaia, en reptes a l’hivern, a superar altres barreres. Alguns no el consideren un veritable alpinista. Tampoc ell ho pretén, només vol seguir sentint-se lliure, viu, dins la seva bogeria. Reinhold Messner, una de les llegendes de l’alpinisme més reconeguts, afirma en el documental: “Estic escrivint un llibre sobre l’evolució de l’alpinisme tradicional, i Kilian no hi apareixerà. Aquí no és ningú… El meu interès per Kilian creixerà quan deixi de cronometrar el que està fent”. Tot ha anat sempre molt de pressa per a aquest devorador de quilòmetres a la muntanya. Massa i tot. És clar que els cims sempre deixen algun moment de pau per mirar dins d’un mateix.