Democràcia participativa?

A Madrid, com en altres ciutats, està sobre la taula la polèmica dels carrils bici. L’Ajuntament que presideix Manuela Carmena, al capdavant d’una coalició encapçalada per Podem, ha incrementat molt notablement aquest tipus de vies.

Al seu torn, aquest consistori, també com en altres ciutats, ha implantat uns processos de democràcia participativa veïnal. Una peça clau d’aquesta participació són els fòrums locals de districte, que es defineixen com a “espais en què tots els veïns i veïnes es poden reunir per debatre i treballar en iniciatives per millorar la ciutat des de la perspectiva dels seus barris i districtes”. Hi ha un fòrum a cadascun dels 21 districtes i el seu sistema de funcionament s’apropa molt al d’una democràcia assembleària. Encara que aquests fòrums han estat un dels projectes estrella del govern de Carmena, no sembla que l’èxit els hagi acompanyat. Segons les xifres proporcionades pel regidor de Coordinació Territorial Nacho Murgui, només s’hi han inscrit 4.181 ciutadans, un nombre ínfim si es té en compte que Madrid és una ciutat de 3.182.981 habitants.

El regidor, pel que sembla un home animós i optimista, sosté que la xifra d’inscrits demostra l’interès ciutadà, ja que l’últim any han augmentat en un 40% i això demostra l’èxit d’una política de “participació real”, encara que l’assistència a les reunions normalment no supera les cinc persones per sessió. Aquest procés de participació es duu a terme mitjançant els “dinamitzadors”, i el seu sou absorbeix bona part del pressupost assignat per l’Ajuntament als fòrums, uns 647.000 euros, als quals cal afegir altres despeses en publicitat (201.000 euros), cosa que dona una suma total de 848.000 euros.

Però tornem al carril bici i a la polèmica suscitada. En efecte, segons ha anat puntualment informant el periodista Luca Constantini al quadernet d’EL PAÍS dedicat a Madrid, l’Ajuntament va decidir que al carrer de Santa Engracia, entre la plaça d’Alonso Martínez i Cuatro Caminos, uns 2,2 quilòmetres de longitud, s’hi posés un carril bici. Aquest recorregut està situat al districte de Chamberí i algunes associacions de veïns sostenen que el carril bici gairebé no s’utilitza i que, en canvi, la pèrdua d'espai per a cotxes genera embussos importants.

El juliol passat, aquestes associacions van redactar un escrit perquè es revertís aquest carril bici, entre altres peticions similars. Van recollir 2.000 signatures de veïns i van presentar el document a l’Ajuntament. La portaveu municipal el va rebutjar i els va dir que la via adequada era plantejar-ho al fòrum del districte. Així ho van fer la setmana passada i van guanyar per 30 vots a favor i 20 en contra. No obstant això, com que encara no es tracta d’una decisió vinculant, cal esperar que un informe tècnic determini la seva viabilitat. Si és així, l’Ajuntament pot haver d’incorporar el cost de les obres al pressupost corresponent, tot i que els seus representants han dit que no pensaven canviar les seves decisions per la simple decisió d’un fòrum veïnal. Val la pena, llavors, que s’articulin aquests procediments si no serveixen per res quan intenten rectificar les decisions del poder?

Aquesta llarga però significativa història ve al cas per comprovar el valor de certes formes de democràcia participativa. A Barcelona es va comprovar amb el referèndum de la Diagonal, en el qual només van participar el 12% dels barcelonins. Les lleis de procediment administratiu ja preveuen la participació dels afectats. Però voler convertir aquesta participació en una nova forma de democràcia perquè els procediments de democràcia representativa, mitjançant la qual s’han triat els càrrecs municipals, són summament imperfectes, és un error que es comprova per les xifres de participació. 30 vots a favor i 20 en contra, davant dels gairebé 3.300.000 de vots en les últimes municipals de Madrid. Dir que això és democràcia participativa és una burla a la intel·ligència, inciten a no participar.

No sé qui té raó, si els uns o els altres. Només sé que aquesta no és una bona manera de prendre decisions democràtiques. Com deia aquell, els experiments es fan amb gasosa, no amb xampany (francès, naturalment), que surt car. En definitiva, aquestes formes de democràcia participativa o són pura manipulació des del poder (potser per això s’inventen) o no serveixen per res, excepte perquè els dinamitzadors es guanyin la vida. La democràcia representativa, almenys, és més seriosa.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.