Per als amants de les claus esotèriques

It was a dark an stormy night” (“Era una nit fosca i tempestuosa”) és el principi de novel·la que totes les escoles d’escriptura desaconsellen als alumnes: exemple, diuen, de clixé inoportú i florit, de ridícul literari. La frase pertany a Sir Edward Bulwer-Lytton (1803-1873), baró britànic, polític conservador i ploma prolífica amb més de 40 volums, entre novel·les, drames i poemaris. En vida va comptar amb el favor dels lectors i va fer fortuna publicant un best-seller rere l’altre. Avui, però, és més recordat per la frase susdita i les mil paròdies que ha desencadenat (fins i tot s’ha constituït un certamen, en honor seu, per guardonar els millors d’entre els pitjors començaments de novel·la). Avui, a Bulwer-Lytton només el reverencien els amants del relat ominós, de fantasmes i de claus esotèriques. I aquests són una minoria.

Adesiara s’ha recordat de Zanoni, novel·la de 1824, sembla que a requesta de Joaquim Mallafrè, que s’hi havia delectat, quan era adolescent, en una traducció castellana de Josep Pin i Soler. Impulsat pel record grat d’aquella lectura juvenil, el mateix Mallafrè n’ha fet, per primera vegada en català, una versió impecable on els “ordeals” són “ordalies” i no pas simples “proves”, i on les idees i les esperances s’acaricien (“you cherish the hope...”). Més de 500 pàgines on la riquesa de Bulwer-Lytton està igualada per la riquesa de Mallafrè.

De Zanoni, Lovecraft havia decidit a L’horror sobrenatural en la literatura (1927) que és “una obra excel·lent com a novel·la romàntica, de manera que un lector no excessivament exigent i refinat pot llegir-la amb un interès sincer”. Bé, els lectors hem canviat quant a exigència, refinament i sinceritat. L’altiloqüència d’alguns passatges de Zanoni, els signes d’exclamació, la cotilla victoriana que fa de la protagonista una fleuma, així com les constants intromissions del narrador, poden importunar el lector modern. Poden. Encara que també poden ser passades per alt (ser considerades un malentès intergeneracional, sense importància) i així el que queda és una aventura amorosa (un triangle) que s’embolica amb una trama ocultista, i que compta amb girs emocionants i reflexions suficients i atractives (“L’àmbit de la mainadera, amb els seus contes de fantasmes i follets, és el bressol de moltes de les nostres impressions de la vida adulta”).

Bulwer-Lytton persisteix en l’obsessió de la literatura gòtica (pensem en l’Otranto, de Walpole; en l’Udolpho, de Radcliffe) pels ambients i els caràcters del sud d’Europa. Als ulls dels anglesos, els meridionals són gent lliurada a les passions elementals, cristians que freguen el paganisme en la seva adoració dels sants; un poble, per tant, que manté el contacte amb els temps arcaics. Zanoni, el personatge, prové d’una època remota: gaudeix del do de la immortalitat gràcies a les arts màgiques que els Rosa-creu practiquen (i, abans d’ells, els cabalistes del Renaixement, i abans els alquimistes gòtics, i abans els gnòstics, i així fins a remuntar-nos als caldeus del segle X aC). Els camins de Zanoni i Glydon, gentleman anglès, es creuaran i, sense saber-ho, intercanviaran destins: Glydon buscarà un mentor que l’iniciï en els sabers hermètics, mentre que Zanoni renunciarà al seu quest espiritual per correspondre l’amor de Viola, cantant d’òpera (els seus atributs, els de l’heroïna gòtica: innocència i puresa). Glydon, però, despertarà el terror de l’Habitant del Llindar, mentre que a Zanoni se li retirarà el favor de la immortalitat.

L’obra és una disputa entre la superstició i la llum de la raó, conseqüència del xoc entre les tradicions de l’antigor i el món modern que la Il·lustració imposa: la remor de la Revolució Francesa sona de fons, des dels primers capítols, i l’apoteosi jacobina coincidirà amb la conclusió de la novel·la (és per aquest transfons que Zanoni és companya d’Una història de dues ciutats).

Malgrat la popularitat de Zanoni al XIX, ja no és un llibre per a tots els públics, sinó una obra per a completistes, lectors que planifiquen la seva biblioteca i pensen en termes d’autors, períodes, idiomes... El completista no s’atura i voldrà seguir amb Els últims dies de Pompeia, La casa i el cervell i La raça esdevenidora.