Vídues

Les campanes repiquen a Prats quan comença el febrer per recordar que la capital del Lluçanès va ser cremada per les tropes borbòniques el dia de Santa Àgata, verge i màrtir, patrona de les dones, a qui van tallar els pits per rebutjar un senador romà, compromesa com estava amb Jesús. L’eco del repicar del poble ressona al santuari de Lourdes mentre a Perafita se celebra l’ofici de la Candelera, a TV3 s’exhibeixen les últimes imatges de neu preses per Josep Martínez Castro des del mirador de la Mare de Déu dels Munts i Joan Vilà explica els secrets del monestir romànic de Santa Maria de Lluçà.

Hi ha dies d’hivern en què el balcó de la comarca és una explosió de feminitat en una terra llaurada pels homes i defensada per les dones, sovint ignorades, per no dir invisibles, sempre admirables per la seva perseverança i duresa, incombustibles al foc i aparentment insensibles al dolor, finalment reconegudes també en la profunditat de Catalunya. Alguns som fills afortunats de mares esclaves d’una tasca titànica, que començava per tenir cura de la família i acabava per atendre la cuina després de donar de menjar al bestiar i netejar les quadres, fins i tot el dia del patró Sant Pere.

No tenien més ajuda que la de les nostres àvies, encara més abnegades, poques com la meva, convençuda que la seva sort consistia a poder gaudir d’un minut de glòria al dia per combatre el dolor de les moltes hores de masculinitat que es comptaven de sol a sol des del campanar que s’aixecava davant de Ca l’Estamenya. D’allà sortia i arribava cada dia el cotxe de línia que de tant en tant conduïa la Paquita, la primera dona que, segons es diu al poble, es va treure el permís de conduir de primera especial a Espanya. El millor elogi que rebia era que semblava més aviat un home per com conduïa l’autobús per la Trona camí de Vic.

La seva ha estat una obra ingent no reivindicada per por, o perquè possiblement l’amargor els impedia parlar

La majoria d’oficis eren estranys a les dones. A moltes els queia la casa a sobre, pendents i servicials amb els homes, heroïnes per la seva capacitat de treball i resistència, per no defallir mai, avui feliçment redimides, algunes felices amb els seus marits i altres contentes per fer finalment el que els dona la gana a casa, al carrer i a la plaça; anònimes quan treuen el cap per Barcelona.

Les vídues ja no són avui negres ni alegres, sinó que gaudeixen de la vida mentre els vidus es moren de pena, eternament enyorats de les seves dones, incapaços ja de ser bons o dolents, lliurats a la seva sort i al seu Déu.

Els dilluns i els dimecres toca gimnàstica, moure el cos una estona, i després exercitar la memòria de manera entretinguda; de vegades n’hi ha prou amb recordar títols de pel·lícules de cinema o en ocasions s’imposen concursos, com el de recordar noms de pobles que comencin amb la P de Perafita. Els dimarts fan ganxet o punt de creu i sovint cusen mantes per a alguna ONG. Hi ha més llibertat per als dijous i els divendres, destinats sobretot a assumptes personals i de la casa, sempre que no hi hagi cita a la biblioteca per comentar el llibre del mes, amb el seu autor, si és possible, o reunió o esmorzar al casal dels avis.

No perden ni maten el temps, sinó que s’entretenen també amb la ràdio i la televisió, amb excursions i festes, i fins i tot breguen amb el capellà si no canta la missa com toca, mestresses del poble com se senten, només dependents d’una medalla blanca amb un botó vermell connectada al telèfon per quan es troben malament i necessiten assistència mèdica al CAC o a l’Hospital de Vic. Augmenten les atencions per a la gent gran a partir dels serveis municipals o del Consorci del Lluçanès. I les jubilades, soles o encara feliçment casades, s’ho passen bé mentre es puguin escapar de les residències de Prats o de Sant Boi.

Molts de nosaltres hem admirat les nostres mares abans d’estimar-les, mentre que no hem volgut mai ser com els nostres pares

No és la venjança de les vídues, ja que no maleeixen els seus homes, sinó que moltes els estranyen, els ploren i fins i tot n’hi ha que els compadeixen. per més que s’hi sentissin negades. Però es recreen amb el seu alliberament després d’una vida de sacrifici i de tensió, no divulgada sinó assumida amb una resignació cristiana; són dones callades com la terra, sense càmeres ni megàfon, allunyades dels aparadors, de vegades distants fins i tot amb els qui les reivindiquen cada dia, temoroses que al cap i a la fi les vulguin convertir en homes, com si el seu referent fos només la Paquita, la de Ca l’Estamenya.

La seva ha estat una obra ingent no reivindicada per por, o perquè possiblement l’amargor els impedia parlar, però també perquè creien que no calia, ja que formava part d’un destí acceptat amb la mateixa naturalitat que ara consenten que se les vegi com unes grans vividores. M’agrada que siguin descregudes i m’encanta aquesta feminitat que també es visualitza en silenci, tan bonica que s’imposa sense necessitat d’un altaveu. Cal parar l’orella molt atentament per adonar-se dels murmuris i els gemecs, perquè els planys i els crits pertanyen als homes, al camp, al bar i a casa.

Molts de nosaltres hem admirat les nostres mares abans d’estimar-les, mentre que no hem volgut mai ser com els nostres pares tot i que sempre els hem estimat. A molts de nosaltres, irracionals de vegades i en ocasions molt assenyats, sempre partidaris de combatre la violència masclista, ens agrada tant el groc com el vermell, el blau com el grana o el blanc, el seny com la rauxa, el mar com la muntanya, la Candelera com Sant Antoni Abad; gaudim igualment de la Mare de Déu dels Munts com de Sant Agustí, som feliços a Prats i també a Perafita, incapaços ara, al cap i a la fi, de saber si el Lluçanès és home o dona.