Molts fills, un mico i el castell de Perafita

A Perafita tenim un castell i no sabem què fer-ne, segurament perquè no som capritxosos ni tenim diners, i sovint tampoc tenim ambició, així que ens conformem a veure passar la vida sense que es parli ni bé ni malament de nosaltres, sempre dignes, en qualsevol cas, d’una comarca que tampoc aconsegueix que se la reconegui com a tal, tant se val si mana Pujol, Mas, Puigdemont o l’article 155 de Rajoy; el noble, serè i bell Lluçanès no deixa mai de ser una postal en l’enrevessat mapa de Catalunya.

No és que el castell sigui del poble, sinó que passa de mà en mà i de banc en banc sense que se sàpiga gaire a qui pertany i a qui li importa, anònim fins i tot en els moments de més glòria, que n’han estat molts, l’últim especialment interessant per l’èxit que ha tingut el documental Muchos hijos, un mono y un castillo, de Gustavo Salmerón. Encara que no se’l citi ni se’l nomeni, o almenys jo no ho hagi vist ni sentit, el castell en qüestió és el de Perafita.

No devia ser la intenció del director localitzar els pobles i les ciutats on s’ha rodat la pel·lícula, sinó que generalitza en les lletres de crèdit sobre les capitals de província i es refereix als llocs comuns de la família Salmerón. El film gira al voltant de la vida de la Julita, del seu pati, del seu menjador, del seu llit, del seu pessebre, de les seves andròmines i, naturalment, dels seus fills i del seu marit –i de la seva fàbrica–, de manera que el carrer, la plaça, la carretera o el poble només són camins que van a trobar la Julia.

El film és una delícia, ha rebut crítiques molt elogioses i ha estat premiat en festivals com el de Karlovy Vary. El públic riu a gust sense parar fins al punt que funciona com a teràpia contra el mal humor i permet discutir sobre la síndrome de Diògenes. Així que hauria estat magnífic que d’alguna manera s’hagués sabut que el castell de la Julita és el de Perafita. A la gent de poble li agraden determinats gestos, encara que estiguin fora de guió d’una pel·lícula tan bona com la de Salmerón.

La família de la Julita no va ser precisament estranya a Perafita. Anava de vegades a missa, alternava amb els parroquians i se sap que va celebrar fins a dues noces, una a l’església de Sant Pere, tan pomposa que algun plebeu immortal la va comparar amb la de Maria Antonieta, i una segona de civil al castell, més popular i oficiada per l’alcalde Ramon Casals. Els Salmerón van invertir molts milions en el castell de la Julita fins que per efectes de la crisi va tornar a ser el castell de Perafita.

El castell es compra i es ven, s’aixeca i s’arruïna, canvia de creditor, avui enyorat del caos de la Julita. Ara se suposa que està en mans d’una entitat financera i, per tant, és publicitat per les immobiliàries i silenciat pels hipotecats, altre cop a l’aparador, a l’abast dels rics o capritxosos o qui sap si també el pot llogar alguna productora musical o cinematogràfica, tot i que difícilment una administració, ni tan sols la municipal, perquè no sobren els diners a Perafita.

Qui més qui menys al poble ha estat al castell, en funció de les necessitats o de la generositat de l’amo del moment, i podria fer un inventari de sensacions més que de béns, tan variables com els espots o programes gravats per televisions com La Sexta. Abans de la Julita, va ser propietat de Vallés i Tusset, un entranyable i acreditat pintor paisatgista, i prèviament va estar en mans de Torras-Vaixeres. Així s’acredita fins i tot al llibre Historia de Perafita, de Gonzalo Costa.

Me’n recordo perquè un any ens van convidar a escolars del poble a passar-hi el Dijous Gras. No vam parar de jugar al bosc de fajos que envolta la fortalesa, com si fóssim els protagonistes d’una pel·lícula medieval, cavallers a la recerca de la princesa amagada en un jardí senyorial preciós, presidit per una glorieta i un pont aixecat sobre un rierol que se suposava que alimentava un estany sec, un fotograma més del que podrien haver estat el castell i Perafita.

Calia posar-hi molta imaginació per recrear el fortí que va ser el 1885. La capella de la Puríssima Concepció era tan aparent com més dissimulada quedava una pista de frontó i la piscina, més visibles en qualsevol cas que les 12 habitacions repartides en un edifici de planta baixa i dos pisos, atapeït de pintures i escultures, distingit amb una biblioteca, un piano de cua, un llum amb 365 bombetes, i rematat amb una sala d’armes i un escut amb una creu de l’orde de Jerusalem.

La tradició oral i, per descomptat, la llegenda s’imposen encara sobre la investigació que va emprendre el perseverant Costa i el grup de memòria de Perafita que lidera Ramon Gabarrós. No és fàcil reconstruir la història d’un castell reformat a partir dels gustos de cada propietari des que el van aixecar sobre el que se suposa que havia estat la casa de Jaume Puig i Beuló, conegut com a Jaume Puig de Perafita (1638-1714), protagonista destacat en la Guerra de Successió.

Puig, i també els seus fills Francesc i Antoni, va ser un dels signants del Pacte dels Vigatans, que va desencadenar el Tractat de Gènova. Va morir l’11 de setembre del 1714 en la defensa del pla de Palau de Barcelona. La represàlia borbònica no va parar fins a cremar el que era casa seva, el Mas Puig o l’antiga casa dels Puig, documentada des del segle XIII. El mateix lloc sobre el qual anys després es va construir el castell o el Castellnou, un château, tot un escarni per a Jaume Puig.

Hi ha qui sosté que el va fer construir un general de Napoleó. La majoria només consigna l’estil afrancesat del palau, amb murs i torres emmerletades, teulades en punxa, elements neogòtics i estances esplèndides que va utilitzar Alfons XIII. Hi ha una alcova on se suposa que dormia el rei quan anava de caça per Perafita. Davant la dificultat per certificar tants episodis, qualsevol aventura queda bé en les promocions per atreure compradors com la Julita.

“Si us plau, cuideu-lo. Era el meu amor, però me’n van fer fora”. El llegat del marit de la Julita convidava més a la reflexió que no pas al recompte sobre què queda d’aquella majestuosa residència del segle XIX que cadascú ha reformat a la seva manera, d’acord amb la seva litúrgia, cap de tan personal i certa com la de la família Salmerón, totes víctimes de l’incendiat Mas Puig.

A l’espera d’una nova governanta, torna a ser el castell de Perafita, a seques, com si fos de tots i de ningú alhora, igual d’anònim i estimat que el Lluçanès, una comarca com Déu mana, digui el que digui la llei.