La nit que va plantar cara a Eivissa

Volia començar explicant una anècdota sexual, però m’ho han tret del cap. Així que començaré amb un delicte. Vaig buscar una opció fàcil: una mica de típex, i la punta d’un compàs. Vaig rascar les vores del tres, li vaig posar una taca blanca, i el vaig convertir en un dos. Quan me’l van demanar, segur que em tremolaven les cames, les mans i els cabells, esquitxats de metxes rosses. El Blai, enfundat com sempre en el seu abric negre fins als peus, va passar el DNI per l’escàner i en un acte de generositat, potser aguantant-se el riure, em va obrir les portes del paradís: Pachá, la mítica discoteca de les cireres, mal col·locada en una cantonada de la carretera, a l’entrada de Platja d’Aro, aquest poble de la Costa Brava que un dia un periodista va definir com a “xancleter”. Ell era més de Begur, presumia. Una ofensa imperdonable per a algú de Vilartagues, que covardament vaig deixar passar.

El record dels estius del 97, 98 i 99 és una mica nebulós: treballar a Magatzems Vall (és terrible que s’hagi reconvertit en un Mango) fins a les onze de la nit, sopar a Sant Lluís, beure vodka amb llimona a Assac, Country, Buba o Charly’s, i acabar a Pachá. Allà, amb una mica de sort, algun amic et colava. Com el Sergio, que solia ser a tot arreu, amb el braç ben amunt, carregant un cistell ple de gots que anava recollint, suposadament buits. Eren els homes que calia evitar: “Encara quedava un cul!”. I alhora, els homes amb qui calia topar-se, amb les seves samarretes ajustades, encaixades en els seus texans, tant o més ajustats. “Entràvem a les deu, i ja començàvem a beure xupitos per les barres. Quan arribava la gent, ja anàvem pet”, recorda, molts anys després.

Amb una mica de sort, i després d’un perillós trajecte de tornada, amb moto, amb cotxe o a dit, quedaven tres hores per dormir. A dos quarts d’onze, encara amb el terrible gust redolç al paladar i la ressaca comprimint el cap, tornàvem a vendre cremes a uns turistes socarrimats pel sol. Ens mantenia en peu la il·lusió de saber que quan abaixéssim la persiana, Pachá ens esperava de nou.

Aquells anys (daurats en la meva memòria) ja són els de la decadència, explica Ludwig Huisgen, que va dirigir Tiffany’s des del 1965 fins al 1995. “La vaig vendre l’últim dia de l’any”, diu. Li va costar desprendre’s de la seductora discoteca que tenia com a emblema tres misterioses dones de mitja melena amb barret i que agafava el nom de la joieria preferida d’Audrey Hepburn a Desayuno con diamantes, estrenada a Espanya dos anys abans. Llavors, cinc discoteques eren les reines de la nit de Platja d’Aro: Tiffany’s, Paladium, Maddox, Pachá i Kamel.

Paladium va organitzar el 1966, un any després que s'inventés la revolucionària peça de roba, un concurs Miss Minifalda, que els va suposar una multa de 5.000 pessetes del Govern franquista. Tiffany’s va sortir a l’Interviú perquè va acollir els primers topless de la Costa Brava, en una mena de jardí tropical amb piscina que van muntar a dins del local. Al llibre Nits d’Aro, del periodista Xavier Castillón, es pot veure una foto de l’escriptor Josep Pla, amb un cubata a la mà, com un xancleter més, el 1970 a Maddox, del promotor cultural Oriol Regàs, rei de la nit catalana i propietari de la discoteca durant 13 anys. “I, per descomptat, hi havia l’atracció de les estrangeres, que venien a dojo. Va ser una revolució social total. A Tiffany’s, hi va venir tothom, fins i tot Dalí”, rememora Huisgen, que reconeixien pel carrer a París.

La seva discoteca va ser una inspiració per als Pachá, que van néixer dos anys després a Sitges, assegura Castillón a Nits d'Aro. El llibre recull una llista infinita de celebritats que van actuar a Platja d’Aro. Icones espanyoles, com Julio Iglesias, Lola Flores, Joan Manuel Serrat o Camilo Sesto, i de fora, com Soft Machine, Raffaella Carrà, Johnny Hallyday o Charles Aznavour. Aquells dies gloriosos, es podien ajuntar entre 15.000 i 20.000 persones ballant a les pistes de Platja d’Aro. Huisgen la defineix com una nit “exclusiva”: “Recordo amics italians que venien en cotxes de luxe, amb roba d’Armani”.

Platja d’Aro era l’hòstia. Però als setanta Eivissa li va començar a guanyar la partida. “Eren més permissius”, al·lega Huisgen. A més, la ciutat de la Costa Brava es va començar a popularitzar i a perdre el glamur dels primers anys. Els italians van redirigir els seus luxosos cotxes cap a les illes –“ja no era una cosa especial; era la massificació”, diu Huisgen– i Platja d’Aro es va bolcar en els xancleters: els locals, que encarnàvem els de Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro, Palamós o Calonge, i els que venien de Girona o Barcelona.

La nit VIP dels setanta va derivar en les ressaques barates dels noranta. Però això també va tocar sostre. L’empresari Pepe Carrera, de 60 anys, assenyala directament els Mossos. Si als noranta, el Sergio fingia ser un veí i trucaba a la Guàrdia Civil, des de la pròpia discoteca, suplicant que algú posés fi d'una vegada a la nit; ara, amb els Mossos al capdavant, a les cinc en punt s'aibaxaven les persianes. Els controls d’alcoholèmia van salvar centenars de vides, que vam posar en risc estúpidament un munt de vegades. Però no poder beure i conduir, igual que no fumar als locals, també va perjudicar la nit, assegura el dj Toni Mix, que va treballar a gairebé totes les discoteques de moda de Platja d’Aro.

Pepe Carreras va començar als 14 anys rentant gots a Maddox i va acabar sent l’amo de les cinc joies de Platja d’Aro. També de Pachá, que va desaparèixer entre flames el passat 31 de gener, cosa que va provocar un intens atac de nostàlgia als xancleters. Feia 15 anys que estava tancada. D’aquella mítica nit, amb una dotzena de discoteques funcionant a tot drap, ja només queden Malibú, Zsa Zsa i una petita part de la clàssica piràmide (Kamel, Átyco o Privé, segons el moment). “Les grans discoteques ja no generen diners per poder pagar les despeses”, assegura Carreras. Ell s’ha reinventat, després de veure com la crisi canviava els hàbits de consum. “Qui anava abans amb bicicleta pel carril bici?”, assenyala. Entre bromes, es refereix a Platja d’Aro com “la ciutat morta”. “Tot és cíclic”, rebaixa Huisgen. Pero és cert: fins i tot els de les xancletes s'han fet runners.