La fugida

El català és un fugitiu. Josep Pla ho justifica descrivint que “de vegades fuig de si mateix o a dins de si mateix, fuig devers altres cultures, s’estrangeritza, es destrueix; fuig intel·lectualment i moralment. De vegades sembla un covard i altres vegades un orgullós ombradís. De vegades sembla patir de mania persecutòria i altres de fatxenderia. Tot són aspectes d’home que fuig”. Aspectes que conformen “la psicologia de la nostra ànima col·lectiva”, que l’escriptor va basar en dos drames superposats: por de ser nosaltres mateixos però sense poder deixar de ser el que som. “Un dualisme irreductible, dolorós, lacerant, malaltís”.

I en aquesta dualitat sembla que seguim seixanta anys després de plasmar-se la radiografia. Debatent sobre un futur tan incert com temible i tan dubtós com definitori. I parlant amb naturalitat, a favor o en contra, de la possibilitat d’una doble investidura que ens portaria un doble govern, com si això fos normal. I no ho és. Sabem àmpliament que no ho és. Per descomptat que la rèplica a aquesta obvietat és que la situació tampoc respon a cap normalitat. I és cert. La diferència és que el moment atípic actual és nou en la mesura que ha estat buscat, provocat. Ni va néixer per generació espontània ni se’ns va presentar com un alien inesperat. No. Convé no oblidar que aquesta situació és el resultat de comportaments polítics fruit d’una sèrie de despropòsits acumulats. D’una permanent fugida cap endavant emparada en una lectura errònia de la realitat social, d’una banda, i atiada, de l’altra, per una negativa constant a oferir cap alternativa i que ha derivat després en una contundent acció judicial.

No cal rememorar dades i fets ni insistir que uns es van llançar a una aventura sense preveure tots els seus riscos fins a convertir-la en un joc imparable d’ingenuïtat, obstinació i insensatesa. Sí, d’acord. I els altres es van recrear en el menyspreu, la ridiculització i l’apatia fins a reconduir la seva incapacitat als jutjats. Sí, acceptat. Fins i tot els tercers, intentant caminar entre les trinxeres, llavors només insinuades, van deixar d’actuar amb l’eficàcia imprescindible per evitar el foc creuat sota el qual van caure. Per això la seva condició de víctimes no els alleuja la seva part alíquota de responsabilitat. Aquí ja no queda ningú innocent, senyors i senyores. Passin i veuran que tot això ja forma part de la memòria col·lectiva. Esborrem del nostre disc dur alguns aspectes que no els agraden perquè puguin seguir jugant a la seva conveniència. Segueixen parant-nos trampes. Escoltant els seus relats contraposats, un té la sensació que seleccionen els capítols que més els interessen de la seva mateixa novel·la com si no haguéssim estat nosaltres els protagonistes. Com si no sabéssim que la complexitat de la trama tard o d’hora farà inintel·ligible la narració. En aquest cas, com que s’han passat per alt algunes pàgines tan transcendentals com falsament innòcues, serà impossible lligar els caps, seguirem perduts en el laberint i no aconseguirem trobar la porta de sortida.

Arribats a aquest punt i amb el cor encongit no es tracta ni de claudicar ni d’imposar. Ni de resistir ni de vèncer. Es tracta de reconduir per restituir, de rellegir per entendre, de parar per pensar. Tots. I deixar de jugar amb les paraules col·locant adjectius inadequats i convertint en sinònims conceptes que no ho són. Un Govern és bo o dolent, responsable o inepte, eficient o inútil, fins i tot legítim o no, però se suposa que sempre ha de ser efectiu perquè en cas contrari seria inexistent o nul. Com a màxim, estèril. Un Govern no és un objecte decoratiu ni un artefacte inadaptat. Igual que un Parlament no pot ser la suma de diputats incapaços de decidir per si mateixos si els seus caps de files no els ho assenyalen. Ni els partits, una agrupació de persones que veneren el seu líder en públic mentre el critiquen en privat. Sí, ho sé, és una part intrínseca del nostre caràcter, que “no té l’inconscient sa, normal, obert”, segons Pla.

Però quan semblava que el temps i les seves noves circumstàncies haurien modulat una manera de pensar i, especialment, d’actuar, ens veiem abocats a repetir els nostres errors encara recobrint-los momentàniament d’èpica. Ningú s’atreveix a dir-li a Puigdemont que no –admeten els polítics independentistes que discrepen de les seves ofensives– perquè ningú vol passar per traïdor. I mentre la posició del candidat és tan lògica com comprensible políticament i humanament, el seguidisme que fa el sector de l’independentisme crític és tan reverencial com impropi del segle XXI. En això sembla que consisteix el seu ideal. “A fer-se totes les il·lusions possibles i no creure-se’n cap”, com sentencia Josep Pla, que conclou: “Decebedor, depriment, però, què hi farem!”