I a Bisbal se li va apagar la música

Ens vam quedar sense Bisbal. Quan només faltaven 30 minuts perquè s'acabés la gala, Operación Triunfo es va quedar sense veu. “Tranquils, a casa se sent! I tu… baixa de la passarel·la, que això no és Pachá!”, cridava l'animador. Feia quatre hores i vint minuts que érem al plató i només volíem dues coses: saber qui havia guanyat –no revelarem qui era el nostre favorit, i no, no era la Miriam– i moure'ns amb una mica de música llatina després d'haver-nos quedat sense concert de Shakira. Però no se sentia res. A la 1.20 la taula de so va petar i en lloc de pop llatí vam haver de conformar-nos amb una balada (una altra!) a cappella de David Bisbal. El públic, que recorria al mòbil per saber si des del sofà de casa se sentia el que passava al plató, li demanava un tema a crits. El cantant estava tan desconcertat que, després de saludar efusivament els concursants, es va oblidar de la Rosa. I això que amb el seu vestit blau elèctric la primera guanyadora d'OT no passava pas desapercebuda. No tenim una explicació raonable del que va passar. Els de Cuarto Milenio potser en tindrien una –no garantim que raonable–, ja que ells van ser en aquest edifici abans que s'hi fes OT. Aquí, en ple parc natural, en el seu moment hi va haver l'Hospital del Tòrax de Terrassa, un antic sanatori sobre el qual circulen diverses llegendes urbanes. Ahir a la nit va acollir la gran final d'OT i es va convertir en un dels pocs llocs de Catalunya (i això sí que és un fenomen paranormal) on no es parlava del procés.

L'Amaia no va guanyar. No calia ser un gran expert en OT per conèixer el desenllaç. La pamplonesa va desfermar l'eufòria del públic durant tota la nit. L'Amaia ja era en si mateixa tot un fenomen. Les cançons de l'Amaia, els vídeos de l'Amaia, les entrevistes a l'Amaia… OT va ser ahir a la nit un revival de la final del 2001. Tots dos la vam veure. Una no recorda on era, però diu que d'aquella edició té gravat l'Escondidos de Chenoa i Bisbal. I l'altre sí que ho recorda: va muntar una megafesta a casa amb els seus companys de pis de la facultat. Semblava que revivíem aquell dia, però la mitjana d'edat de la gent que hi havia entre el públic ens va retornar a la realitat. Pellicer va veure un nano que gravava un “moment” d'Instagram i va decidir imitar-lo. “No ho entenc, no em surt igual que a ell”. Després de dos intents, ho va deixar estar i en lloc d'un vídeo va penjar una imatge. Per allò del postureig. Després, quan una noia es va dirigir a ell i el va tractar de “senyor”, el van rematar.

Al plató hi havia tres tipus de públic: els entusiastes, els familiars dels concursants i els que hi havien anat arrossegant els peus per acompanyar algú. Els entusiastes aplaudien espontàniament fins i tot la lectura dels concerts programats. Els que els acompanyaven es van entregar amb Raphael i després van anar a pinyó fix amb el seu favorit sense fer gaire enrenou. Nosaltres –sense cridar– volíem ser dels primers. En algun moment ho vam aconseguir, però ho confessem: vam tenir els nostres alts i baixos. Segurament, diu una, per l'edat. Però ho va expressar de meravella El comidista a Twitter: “Quina sort els que teniu 20 anys, que viureu per veure acabar la final d'OT”. Quan Roberto Leal –que es va menjar de principi a fi l'escenari– va dir que hi havia una segona fase, Pantaleoni va demanar oxigen. Però llavors es va produir un altre moment important: l'Alfred, glups, es quedava fora de l'última fase, però la Miriam sí que s'hi colava. A la sala es va sentir un gran murmuri. “Quèèèèè?”. “Coooooom?”. Entre el públic, un noi es posava la mà a la boca i abaixava els braços amb ràbia.

La gala va ser, i es va fer, molt llarga. Però va arribar l'Aitana i el seu Bang, bang va tornar a despertar els qui eren al plató. L'Aitana és un nervi. Abans de la primera actuació, ja a l'escenari, no podia evitar distreure's i riure amb els vídeos del seu pas per l'acadèmia. Tot el contrari que l'Alfred, que es preparava seriós, concentrat i gairebé sense dir ni una paraula. Quan a les pantalles s'emetien resums de l'acadèmia, un exèrcit de maquilladores entrava a retocar els finalistes. La Miriam es queixava dels pantalons, mentre que l'Amaia i l'Aitana no paraven de xerrar. Un altre d'aquests instants OT, que no sabem si van enfocar les càmeres, es va produir mentre l'Amaia cantava. L'Ana Guerra, la Miriam i l'Aitana agafaven de la mà un Alfred que no podia amagar l'emoció. Aquests detalls ens van deixar bocabadats i van fer que fóssim uns entusiastes. Sí, ho vam comentar tot. I fins i tot ens vam fer algun selfie que ens consta que circula per algun grup de WhatsApp. Fins que es va apagar la veu.

El públic que teníem al voltant sentia el mateix que nosaltres: gairebé res. I així i tot, es va prodigar. Va aplaudir, es va emocionar i va cridar. “Olé, Miriam, tu sí que en saps!”, va bramar un noi de la graderia després del discurs de la concursant, que semblava esplaiar-se en la seva experiència en l'acadèmia. “Què ha dit?”, li va preguntar intrigada una dona que s'asseia just al darrere. “I jo què sé, si no se sent res!”, li va contestar. Era un entusiasta. Nosaltres ens vam adonar que ja no ho érem. Sí, vam veure en directe la victòria de l'Amaia, tot i que tots dos ja teníem el cul pelat d'això de viure “dies històrics". Però sense música ni so, el confeti ens va semblar poca cosa. Segur que per als incondicionals de l'Amaia que ho van veure des de casa va ser un moment emotiu. Allà el que es palpava era nerviosisme. I malgrat tot, l'espectacle va seguir amb la simpatia de Roberto Leal, que abans de la gala ja va mostrar les seves intencions de donar-ho tot quan va presentar la seva mare i la va fer creuar la passarel·la.

El so va tornar just quan Leal ja acomiadava la gala perquè els concursants poguessin cantar Camina, l'himne d'OT, que només va tenir l'1% dels vots per anar a Eurovisió. En això, tots dos hi vam estar d'acord: la generació d'OT1 tindrem el millor himne de totes les edicions del concurs. Cap, cap arribarà a superar A tu lado. Ja al cotxe, vam començar a discrepar. No teníem el mateix favorit. A una li agradava més Carlos Lozano i l'altre preferia Roberto Leal. Ella preferirà sempre la Nina com a directora de l'acadèmia i ell es queda amb el bon rotllo de Noemí Galera. I ella té mitificats Chenoa i Bisbal i a ell, posats a triar, li cauen millor l'Amaia i l'Alfred. Deixem Terrassa enrere pensant en avui. Una entra d'hora a treballar i ha d'amagar el guanyador a la seva filla d'11 anys fins que puguin veure tota la gala. L'altre té un esmorzar amb empresaris i podrà dormir una mica més. Ja entrant a Barcelona, vam coincidir: tots ens morirem, però OT seguirà.