El Macba aterra entre les dunes d’Abu Dhabi
El museu d'art contemporani barceloní exposa 74 obres, des de Tàpies fins a Cristina Iglesias, en la seva primera sortida al Pròxim Orient
L'holandès Constant va crear el 1957, amb peces transparents de metacrilat, alumini i ferro, un prototip de torre de Babel per a la societat utòpica del futur. El 2017 l'artista Layla Juma, dels Emirats Àrabs, va aixecar una estructura piramidal a partir de llistons de fusta que recorda també la torre bíblica de la supèrbia i l'orgull humans. Construction aux plans transparents, de Constant, i Settlement, de Juma, són la imatge de l'exposició From Barcelona to Abu Dhabi, que planteja, a través d'un centenar de peces, 74 de la col·lecció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) i 30 creades en els últims anys per artistes dels Emirats Àrabs Units (EAU), un diàleg entre l'art occidental i el creat en aquesta part del món.
A l'illa de Manarat al-Saadiyat d'Abu Dhabi, coneguda com l'Illa dels Museus (en la qual es preveu construir un Guggenheim per Frank Gehry i un Museu Nacional per Norman Foster) i a tot just un centenar de metres de l'impressionant edifici de Jean Nouvel per al Louvre, que ja s'ha convertit en tota una icona de l'arquitectura, el Macba hi ha instal·lat fins al 17 de març una selecció de les prop de 6.000 obres que ha reunit en els 30 anys de vida de la Fundació Macba, l'entitat presidida per Ainhoa Grandes que ha impulsat aquesta primera presència del museu en aquest petit i nou país.
És el cas de la columna metàl·lica de la veneçolana Gego, els rinoceronts i nans i els seus dobles projectats de John Baldessari, els misteriosos personatges orientals que no es miren de Juan Muñoz, el vídeo d'un ballarí que no es mou d'un quadrat de Bruce Nauman o l'obra de Lawrence Weiner que, com passa al Macba, rep els visitants d'aquesta mostra, que ocupa 1.500 metres quadrats. Ordenades segons tres àmbits: Individu, Societat i Forma, es poden veure també altres peces, com les cinc estructures de fusta pintada de Torres-García (de les primeres de la col·lecció, com delaten els baixos números del registre), dues pintures d'Antoni Tàpies, dos mòbils de Calder, mitja dotzena de fotografies de Xavier Miserachs (entre les quals hi ha la famosa del carretó ple de caixes del Born del 1964), imatges de Brassaï i de Jordi Benito, una bandera de Joseph Beuys, tres sofàs estampats amb mapes de Guillermo Kuitca, a més de peces signades per Esther Ferrer, Joan Brossa, Joan Fontcuberta, Eulàlia Valldosera, Rodney Graham, Anthony McCall, Perejaume, Pablo Palazuelo, Jorge Oteiza, Chillida o Cristina Iglesias, entre moltes altres. Unes obres conceptuals que conversen amb les obres d'uns 20 creadors contemporanis dels EAU, com Hassan Sharif, considerat un dels pioners de l'art del país, però també Farah al-Qasimi, Mohammed Kazem i Ebtisam Abdul Aziz.
Que les reaccions davant de l'art són semblants aquí i allà ho demostra 100 Jahre, de Hans-Peter Feldmann, formada per 101 fotografies preses a persones d'un a cent anys i que evidencien el pas del temps (potenciat per un gerro de flors situat al centre de la sala, que no es canvia durant tota la mostra), on cadascú se sent impel·lit a buscar el personatge de la seva edat i comparar el seu envelliment. Va passar també a Abu Dhabi durant la inauguració de la mostra en la qual van participar els més alts representants de la cultura de l'emirat. No hi van faltar el xeic Nahyan Mabarak al-Nahyan, ministre de la Tolerància, i Hoda Alkhamis-Kanoo, fundadora de l'Abu Dhabi Music & Arts Foundation (ADMAF), que ha volgut que l'exposició iniciï el programa d'arts visuals de l'Abu Dhabi Festival, a més d'Antonio Álvarez Barthe, ambaixador espanyol als EAU.
“És una oportunitat per al Macba ser en una ciutat que aposta pels museus i per l'art”, va explicar Ferran Barenblit, comissari de la mostra juntament amb Nasser Abdul·lah, president de la Societat de Belles Arts dels Emirats. El també director del Macba va assegurar que l'exposició “promou i potencia el diàleg Sud-Sud que defineix el Macba i la seva col·lecció en un moment en el qual per entendre Europa cal situar-se a la perifèria: millor a Gibraltar que a Estocolm”.
De totes maneres, les obres dels uns i els altres no s'han col·locat juntes, sinó que les del Macba embolcallen les dels Emirats i es poden veure de manera diferenciada. “S'ha evitat la comparació explícita i, per què no, es reivindica el potencial de la col·lecció del Macba i les grans peces reunides en 30 anys", afegeix Barenblit, que defensa que el seu museu té una bona imatge exterior, com prova l'exposició que ara s'inaugura o el fet que cada any es deixin en préstec una mitjana de 900 obres per exposar-se a tot el món; una col·lecció que a partir de l'octubre s'exposarà de manera permanent i es convertirà en l'eix vertebrador del centre. “Serà una mena de passeig per la història recent de l'art”, rebla Barenblit.
Ni l’Ajuntament ni la Generalitat
La presència institucional en la inauguració de l'exposició, tant del xeic Al Nahyan, ministre i nebot de l'emir que va convidar l'endemà els barcelonins que van viatjar fins a Abu Dhabi a dinar amb ell (un fet poc freqüent), com de l'ambaixador espanyol Álvarez, que també va obrir la seva residència privada als barcelonins i es va sumar a la visita per les galeries d'art de Sharjah, va contrastar amb la nul·la presència de representants de l'Ajuntament i la Generalitat, mostrant el buit que es viuen a una banda i l'altra de la plaça de Sant Jaume. "Les dues administracions n'han estat informades i han participat des del començament en el projecte, fa gairebé quatre anys”, explica Ainhoa Grandes, presidenta de la Fundació Macba des de l'octubre del 2015, quan va succeir en el càrrec el seu marit, Leopoldo Rodés. Grandes veu l'exposició com “una manera de promocionar Barcelona com a líder en col·leccionisme d'art contemporani", per això es va felicitar que "el model publicoprivat del Macba hagi funcionat. La Fundació s'ha mullat i ha aconseguit tirar-la endavant".
Un dels objectius en què treballa Grandes és aconseguir “l'àgora Macba”, el projecte que el museu acabi abraçant la plaça dels Àngels. “Serà una realitat d'aquí a cinc o sis anys. Si Leopoldo [Rodés] va aconseguir la primera part, que és iniciar el museu, a mi em toca rematar-ho i aconseguir l'ampliació del museu i convertir-lo en un dels centres més importants d'Europa. No hi ha cap ciutat que tingui una plaça com aquesta, plena d'equipaments culturals. Serà un centre cultural molt potent”, sentencia.
Sobre la firma
