Una ànima ben lliure

Poques vegades s’ha fet servir tant la biografia per explicar la singularitat d’una obra com en el cas d’Emily Dickinson (1830-1886). Un crític del segle XX va sentenciar, injustament: “Fou una poeta oculta que va escriure infatigablement com altres dones cuinen o cusen. El seu do per la paraula i les limitacions culturals de la seva època la van dur a la poesia en lloc de fer ganxet”. Avui dia està fora de discussió que la seva obra poètica és una de les més importants d’Amèrica i també del cànon occidental, i Harold Bloom arriba a dir que ningú té més originalitat en el llenguatge que ella excepte Shakespeare. Descendent d’una família de pioners que es remunta al XVII, el seu pare va ser advocat i polític que va arribar a senador dels Estats Units, i Emily va rebre una formació prou bona tractant-se d’una dona, però la seva vida va transcórrer plàcidament en el seu Massachusetts, sense casar-se i vivint sempre a la casa pairal.

Els mestres de la sospita ens han fet projectar enrere les obsessions actuals i ens han condicionat a veure símptomes patològics on potser no hi ha més que la normalitat de l’època. Que una dona passi hores parlant amb la seva cunyada no vol dir que s’hi senti atreta físicament; que escrigui cartes a un home dient-li que el troba a faltar no vol dir que vulgui casar-s’hi; que se senti a gust tancada a casa i que no li agradi gaire rebre visites no vol dir que rebutgi els convencionalismes de la societat ni que estigui covant una rebel·lió feminista. Està bé que els biògrafs s’entretinguin escorcollant els documents i la correspondència de la Dickinson perquè les seves conclusions poden ajudar a entendre algun poema, però a l’hora de la veritat ens quedarem sols davant la grandesa excepcional de la seva obra.

Va escriure en privat però no en secret; parents i amics tenien constància que ho feia. No arriben a la dotzena els poemes que va publicar en vida, i no va deixar res preparat en forma de llibre, però en els seus manuscrits, repartits en quaranta quaderns, van aparèixer gran quantitat de textos que la família va anar publicant en diverses i successives antologies. Aquestes edicions, que presenten un escàs respecte als originals, van servir per atreure, amb prou èxit, l’atenció del públic. La primera edició amb criteri professional no arribà fins al 1955, a càrrec de Thomas H. Johnson. L’edició de R. W. Franklin, de 1998, en què el nombre de poemes arriba a 1.789, i que està feta amb una renovada atenció als manuscrits, és la que ha servit a l’antologia que ha preparat Marcel Riera, que consta de 216 poemes. Es tracta de la cinquena antologia de Dickinson en català i la més extensa. La primera, de 1979, va ser de Marià Manent, sovint propens a la recreació. Riera, més estricte, ha hagut d’enfrontar-se a la necessitat que el poema resultant en català flueixi amb naturalitat i a la dificultat que representa el caràcter més sintètic de l’anglès.

Situar en el temps la dispersa producció de tota una vida no és l’únic gran problema dels editors; han de bregar també amb característiques de l’escriptura de l’autora, com ara l’abundància aparentment arbitrària de substantius en majúscula o la funció dels guions, que pot tenir a veure amb el ritme però també pot afectar el sentit. Com que imposar-hi una regularització és impossible, val més respectar al màxim l’original. Són problemes que també recauen en els traductors: Riera ha mantingut les majúscules, però en formalitzar la traducció en versos catalans ha hagut de prescindir dels guions.

AQUESTA ÉS LA MEVA CARTA AL MÓN

Emily Dickinson
A cura de Marcel Riera
Proa
496 pàgines
22 / @ 11,99 euros

Dickinson escriu poemes breus en versos curts, sovint agrupats en quartets, a semblança de les balades populars i els himnes religiosos, però la seva veu és lluny dels usos literaris del seu temps: és sorprenentment personal, i alhora enigmàtica. El lector actual no hi troba tant una dama vuitcentista de Nova Anglaterra amb una intensa educació religiosa com l’expressió d’una intimitat que assoleix dimensió universal. Sense perdre mai el lligam amb l’existència quotidiana, amb metàfores basades en la natura, sobretot les flors, i tenint present sempre la proximitat de la mort, no trenca amb les ensenyances rebudes —“El Camí de Betlem fou anivellat / quan Ell i jo érem Criatures. / Si no fos per això hauríem trobat / mil milions d’abruptes Milles”—, però sí sent la seva ànima lliure per expressar sentiments que poden anar de l’agraïment a la perplexitat, i no exclouen escadusseres mostres de sentit de l’humor.