Una esquela per a Merlí

Finalment el mussol que vèiem contemplatiu als capítols de Merlí s’enlaira. L’au que acompanya Atenea, la deessa de la saviesa i les arts, protectora d’Atenes... aquí ha acompanyat el Merlí durant tres temporades. Era raonable, doncs, que si al darrer episodi Merlí es mor –sobtadament, d’un vessament cerebral– també ens abandonés el mussol. Realment, tot i que a la sèrie no és inèdit un final de temporada amb un difunt (descansi en pau Coralina), s’ha d’admetre que va ser una gran sorpresa que en aquest final definitiu... el mort fos el protagonista que dona nom a la sèrie. De fet, aquest darrer capítol, a partir de la defunció de Merlí, es converteix en una llarga esquela. Molts homenatges, dels seus alumnes, dels seus col·legues... fins i tot el capítol portava el seu nom, tancant una llarga llista ocupada per grans noms de la filosofia que es feien servir per batejar cada episodi (dels estoics a Bauman, Camus, Kant...).

En aquests dos darrers capítols, l’institut ha sortit poc. El penúltim va ser una llarga crònica d’unes colònies dalinianes, amb un variat repertori d’aparellaments (el gran i reiteradíssim tema de la sèrie, no ens enganyem) i, cercant els capgirells finals, no totes van acabar com podia semblar en aquest episodi. Ple d’escenes de farciment, com si ja no sabessin què explicar de nou d’aquesta colla, tan familiar als espectadors, aquell capítol va presentar, no obstant això, la seqüència que millor resumeix una de les intencions argumentals de la sèrie: un professor que explica filosofia volent que serveixi als seus alumnes per a la vida. Es tracta del dinar on cadascú fa una reflexió filosòfica d’autor encarant-se amb una gamba. És clar que el lema de Merlí per predicar una filosofia engrescadora té una ingènua flaire masclista (“que la filosofia us faci trempar”). El darrer capítol acaba explicant-nos què passa amb cadascun dels estudiants més populars de la sèrie set anys després.

Merlí ha estat, sobretot, una sèrie per atraure un públic juvenil, un invent que no s’explica segurament sense l’èxit previ de Polseres vermelles. El Merlí hi posava píndoles molt petites de pensament. Una sèrie centrada en una classe d’institut que –ja ho hem comentat– ha estat més creïble quan ha sortit de les quatre parets del Guimerà, on la farra semblava perpètua i les cites a Foucault o Marx no eren prou per esbandir tòpiques combinacions de liaisons. El millor, els actors, que hi han posat una convicció admirable i una narrativa visual sense errors al servei d’alguna bona història i més d'una, massa, historieta sense suc ni bruc, que serà un llibre per Sant Jordi...