Lady Gaga, quan el pop és litúrgia

Brillava com un bocí d'or a les mans d'un miner, com totes les palletes d'or que el riu pogués portar. Sota els focus tot eren pampallugues, des del barret fins a la punta de les sabates. Elevada sobre una estructura per sobre de l'escenari, que va aparèixer després d'un enorme cronòmetre que amb el seu compte enrere va fer més suportables els 15 minuts de retard, Lady Gaga iniciava al Sant Jordi de Barcelona la seva gira europea, suspesa per motius de salut al setembre. I ho va fer per la porta gran, amb un gran aparell de llums i un desplegament imaginatiu de mitjans al servei de la seva figura. L'espectacle havia començat.

És clar que els espectacles de la diva tenen espai reservat a la paraula, que també brillen sota les llums, com si estiguessin banyades amb lluentons igual que l'estrella. Després de la segona cançó, Ay-o, Gaga es va quedar congelada, immòbil. Semblava un recurs per donar més importància al que volia dir, en realitat una salutació convencional: preguntar quantes vegades l'havien vist en directe els que eren allà, agrair-los haver-se gastat diners en l'entrada i referir-s'hi com a "petits monstres", la paraula franca que fa comunitat amb Lady Gaga. Perquè ella sap que en els temps de xarxes socials les grans estrelles han de tenir això que ara es diu relat, alguna cosa a vendre més enllà de la música, si escau manuals d'autoajuda per superar tot això de viure. Després d'aquesta primera i lleu intervenció, va sonar Poker face, que va col·locar enmig de tres cançons del seu nou disc, material de xoc del concert, obert amb Diamond heart. Tot seguit va venir l'explosió guitarrera de Perfect illusion mentre els llums encegaven intermitentment des de la part posterior de l'escenari. Acabava el primer dels set actes del recital.

Després d'una breu projecció a la pantalla que descendia sobre l'escenari, tralla visual per seguir. Foc i flames van omplir la pantalla central i les superiors, les que amagaven els llums situats sobre la pista. Sonava John Wayne per seguir mostrant múscul amb cançons noves, i quan va acabar de cantar-la, ja hieràtica perquè es poguessin percebre les transparències de la nova vestimenta que duia, una nova presentació amb aires d'autoafirmació. Pas als ritmes house de Scheibe per dansar amb tot el cos de ball sobre unes rampes d'altura i inclinació regulable. I és que el terra de l'escenari podia pujar i baixar, inclinant-se més o menys per obtenir geometries variables. Quedava clar que el concepte d'espectacle estava molt cuidat, destacant una il·luminació que deixava molts punts de l'escenari a la penombra, jugant amb tons anyils i blau fosc per ressaltar les penombres i les projeccions de la pantalla, encarregada de fer de frontissa entre els actes del concert. El segon es va tancar amb Alejandro.

Precisament en aquest interludi es va trobar a faltar més dinamisme en el recital, ja que després d'Alejandro el públic es va refredar tot esperant la nova aparició de la diva, que es tornava a canviar de vestit. Va reaparèixer tocant, o simulant-ho, no va quedar clar, un sintetitzador penjat com una guitarra. El que sí que va quedar clar és que els lluentons no havien desaparegut, en aquest cas donant relleu a un model en blanc amb botes altes i pantalons curts. Semblava una Pinito del Oro postmoderna. Pinta idònia per cantar Just dance i donar curs a l'hedonisme. De nou frenada, la diva a l'estil d'una esfinx congelada i una altra presentació còmplice amb els petits monstres, els seus fans. Aquests tenien els ulls com plats, atents a la quantitat d'estímuls visuals que els assaltaven sense descans. Encara se'ls van obrir més quan a Lady Gaga la va mig despullar un dels seus ballarins per deixar en termes encara més reduïts la seva reduïda vestimenta. La cosa es va aturar quan li va descobrir els braços. Va sonar Telephone amb més cops de guitarra, i un nou acte va concloure. El concert ja estava avançat, la diva es tronava a canviar i el públic volia arribar al cel.

L'ascensor el posava Lady Gaga, però s'aturava a tots els pisos. I d'acord, ella era sempre el centre de les imatges, però potser els fidels de la diva van a un concert per veure-la no precisament a la pantalla. Passant pàgina, a Applause es van despenjar tres ponts del sostre i Lady Gaga, ara vestida com una ninja amb una indumentària ajustada i negre de mànigues estampades amb flors, va passar de l'escenari principal als tres secundaris repartits per la pista. Tot menys el seu cos era color, amb unes floretes innocents que ho decoraven tot. Va ser el més vistós del recital, a més de l'encesa de mòbils del públic que va arribar amb The edge of glory, dedicada a Barcelona i a la seva tragèdia de l'estiu.

El concert va continuar amb la mateixa tònica, un gran desplegament audiovisual entre aturades, amb multitud de pantalles que només tenien un objectiu: ella. I ella va voler –ho vol sempre– funcionar com alguna cosa més que una cantant, més aviat com una mena de guia espiritual sempre disposada per a aquells que sol·licitin la seva empara i comprensió. Per això els concerts de Lady Gaga són una litúrgia, litúrgia vistosa destinada a aquells que se senten incompresos. Un relat anterior a la Bíblia que cola entre uns cops de guitarra tan antics com les misses.