L’Europa de Stefan Zweig

Acaba de publicar-se un llibre de Stefan Zweig molt oportú en aquests moments per a tots els ciutadans i nacions del continent: La desintoxicación moral de Europa y otros escritos políticos (l’Hospitalet de Llobregat, Plataforma Editorial, 2017). Conté dos assaigs especialment brillants, intitulats (tradueixo al català) La ‘monotonització’ del món i La desintoxicació moral d’Europa, que dona nom al llibre. Tots els assaigs inclosos en aquesta edició són bons, però aquests dos encara més.

En el primer dels esmentats, Zweig exposa la manera com els costums de tot el món occidental i septentrional s’han homogeneïtzat, o s’han tornat “monòtons”, és a dir, amb un to únic. Com era d’esperar en una persona que havia visitat Nord-amèrica en diverses ocasions, l’autor atribueix a la puixança econòmica, financera i comercial dels Estats Units el fet que els costums d’Europa s’haguessin tornat, ja l’any 1925, tots molt semblants. A favor de les nacions d’Europa, i encara més a favor de les seves regions amb una cultura autònoma, Zweig preua les festes populars que s’esdevenien a tots els racons del nostre continent, sense que faci cap lloança del nacionalisme, que és una ideologia que la major part dels intel·lectuals europeus trobaven llavors catastròfica arran de l’esclat de la Guerra Gran, que, com és sabut, va derivar de les legítimes pretensions d’autonomia per part de les diverses poblacions i comunitats balcàniques, Sèrbia en primer lloc.

L’autor opina que aquelles particularitats eren, al temps que va escriure l’article, una de les poques mostres que quedaven de cultures genuïnes, nascudes als annals de la història d’un país i fruit d’una concepció del món i de la vida molt autèntiques, encara no contaminades per l’expansió de la cultura nord-americana, o, senzillament, filla del capitalisme burgès, que va acabar impregnant tot Europa. Ens podem afigurar què hauria dit avui —també Martin Heidegger, molt preocupat per la tècnica— si hagués vist que la cultura occidental —i més i tot— no solament s’ha homogeneïtzat, sinó que s’ha estupiditzat fins a extrems que semblen irreversibles. Contra aquesta cultura que va acabar essent denominada cultura de masses —Zweig parla de “mecanització”—, l’autor clama a favor d’una “sobirania intel·lectual” que hauria de permetre als ciutadans resistir tota forma de monotonia cultural i tota submissió a patrons de cultura que mai no van ser nostrats. I diu: “Aquell que s’exigeixi només un mínim d’esforç intel·lectual i físic aconseguirà triomfar per força entre la massa i comptarà amb el suport apassionat de la majoria [el partit nazi ja es trobava llavors perfectament organitzat]; mentre que aquell que exigís avui una independència de criteri i d’elecció, faria el ridícul davant aquest descomunal superpoder... Independència en la manera d’endegar la pròpia vida és avui una meta vàlida solament per a molt pocs”.

Quant a l’altre article, Zweig lamenta que la unió dels europeus no s’hagi fet sobre la base d’allò que tenim en comú tots els fills de Grècia, Roma, el cristianisme i l’humanisme, sinó tan sols sobre la base de les mercaderies que van i venen, el comerç —no trigaria a fundar-se una unió europea del carbó i de l’acer, no de les idees ni de les nostres comunes arrels culturals i religioses—, i les modes de tota mena. Llavors Zweig entra en el dilema etern entre l’amor a la pàtria i l’amor al llegat comú dels europeus, que no és cap ximpleria. Invocant una nova educació per a tots els ciutadans del continent, diu: “Aquesta nova educació ha de partir d’un criteri distint de la història [i del seu ensenyament]: ha de partir de la idea fonamental que cal posar més èmfasi en allò que tenen els pobles d’Europa en comú, i no en les seves diferències. Un tal criteri ha estat reprimit fins ara en favor d’un concepte de la història purament polític i politiconacionalista. Als nens els han ensenyat a estimar el seu país, i no ens hi oposem; només volem afegir-hi la possibilitat que als nens també se’ls ensenyi a estimar la seva pàtria comuna europea, el món sencer i tota la humanitat, i a representar el terme pàtria no a partir d’una actitud hostil, sinó vinculada amb les altres pàtries. Tanmateix, a totes les nacions l’ensenyament de la història presenta sempre el respectiu rival històric del propi país des de fa milers d’anys com a l’enemic, aquell que sempre està equivocat, mentre que la pròpia pàtria mai no s’equivoca”.

L’article acaba demanant que s’expliqui la història menys des del punt de vista polític o bèl·lic, i més des del punt de vista dels corrents d’idees i l’entrecreuament de cultures que, almenys des del segle XV i la impremta, s’han produït contínuament a la nostra ara vaporosa Europa. Idealisme? Potser sí. Un bon propòsit? Més encara.