Gran dibuix, gran text

Fa poc a Barcelona, se celebrava la Setmana de l’Àlbum. En un dels actes, una autora va dubtar sobre si els àlbums sense text que elaborava se’ls podia anomenar literatura. I aquest dubte es podria aplicar a alguns exemplars que se salven per la magnificència del dibuix, però que no tenen una història i un text mínimament literaris al darrere. L’essència de l’anomenat llibre àlbum és la unió de tots els seus elements per narrar una història i fer-la arribar amb força al lector. Un objectiu summament literari. En el paisatge que el boomdel llibre àlbum ha dibuixat, hi trobem també exemplars descompensats a l’inrevés, amb il·lustracions disposades com quadres, però acompanyades d’una història narrada amb mestria. També, exemplars paradigmàtics on autors de primera línia —guanyada a base d’una trajectòria continuada!— són units pels editors —que hi tenen un paper cabdal— per elaborar un producte total que excel·leixi. És el cas de les dues obres següents.

Susanna Isern, amb un ventall divers d’àlbums publicats els darrers temps —podríem destacar El moment perfecte (La Fragatina, 2015) o Això no és una selva (Flamboyant, 2017)—, ofereix Nou maneres de no trepitjar un bassal, catàleg de com enfrontar-se a un bassal amb un vestit i unes sabates noves. A cada doble pàgina, una de les nou formes és descrita al detall tant pel text com per la il·lustració, amb un final esclatant al qual es dediquen algunes pàgines més. Una història de ficció, amb plantejament de no-ficció, que connecta amb l’essència de la infantesa. El llibre té unes mides generoses que donen espai per esplaiar-se a les imatges de Maria Girón, una il·lustradora que, en poc temps, ha assolit un lloc en l’imaginari dels lectors. De la seva proposta destaquen uns espais nets on situa uns personatges gairebé fotogràfics. La seva convivència amb aquests espais i, especialment, les excel·lents configuracions de les dobles pàgines, els apropen al lector, amb una força tan poderosa que alguns d’ells s’han escapat dels llibres per viure una vida pròpia i esdevenir virals. Com ara els d’Inseparables (Tramuntana, 2015), o els de La meva troballa (Tramuntana, 2016).

Isern ha esdevingut especialista a escriure i compondre guions per a llibres àlbum, i les seves obres tracten temes actuals de manera enginyosa. El cas d’Eulàlia Canal és diferent. Des que escriu, ha ofert algunes de les millors novel·les en català per a infants. I en el cas dels àlbums, L’interrogant gegant és el seu segon treball. El primer, Els fantasmes no truquen a la porta (Animallibres, 2016), elaborat amb Rocío Bonilla, li va valer el premi Crítica Serra d’Or i ser traduït a diverses llengües. Els seus textos flueixen com un conte sense il·lustració. No són tan críptics ni se’ls entreveu tant l’estructura que suporta les il·lustracions de molts àlbums, i contenen un to més literari, amb metàfores tan belles com “un soroll que gratava el cel els va esgarrapar les orelles”. Són contes que permeten una lectura en veu alta i que generen imatges magnífiques que fan que, en definitiva, tampoc es noti la diferència amb altres àlbums.

A L’interrogant gegant ens presenta tres infants que surten a passejar per la muntanya. Un senyal dibuixat a la neu, aparentment a l’atzar, evitarà que el seu poble sigui bombardejat per un avió, amb els dos pilots del qual viuran una petita aventura.

Una història breu que flueix amb enorme naturalitat i que fuig dels temes més habituals del llibre àlbum. Compta amb les il·lustracions de Sebastià Serra, autor bregat amb treballs aquí i arreu, i del qual es pot destacar Bestiari salvatge d’estar per casa (El Cep i la Nansa, 2016). Ell dota L’interrogant gegant d’unes imatges dinàmiques que transmeten una calidesa enorme enmig del fred del paisatge que envolta els protagonistes. Així, doncs, dos títols que descriuen de meravella el concepte de llibre àlbum.