Atemptat a la Rambla a les 17.00

Quan faltaven deu minuts per a les cinc de la tarda del 17 d’agost, Younes Abouyaaqoub, de 22 anys, va envestir amb una furgoneta blanca a tothom que va trobar en el seu camí. Els crits van ressonar pel centre i van anar seguits de tres estampides. La por a morir va fer que la gent corregués terroritzada i buidés el passeig més internacional de Barcelona: la Rambla. Younes va matar 14 persones i en va ferir un centenar, de més de 30 nacionalitats. Després va fugir a peu fins a la zona universitària de l’avinguda Diagonal, on va robar el cotxe a Pau Pérez i el va matar a ganivetades. Ja de matinada, cinc membres més del grup van intentar cometre una altra massacre a Cambrils. Van tenir temps d’assassinar una dona abans de caure morts pels trets dels Mossos.

Más información

Monopolitzats pel procés

Les dotze més sonades

El 2017 acaba com l’any en què Barcelona (i Cambrils) va patir el seu temut atemptat terrorista gihadista. Un atac que molts creien que succeiria, un dia qualsevol, a qualsevol hora. Quatre mesos després, ja gairebé ningú se’n recorda. Els atemptats ja no són objecte de debat públic, i els polítics no se’ls tiren pel cap (sortosament). Només tornen de tant en tant, com quan el CNI va admetre contactes puntuals amb l’imam Abdelbaki es Satty, que suposadament va arribar a Ripoll i va saber convèncer uns joves que tenien un objectiu millor que viure la vida: matar-se matant per reivindicar un nou califat.

L’última víctima dels terroristes va rebre l’alta tres mesos després dels atacs, amb total discreció mediàtica. De quina nacionalitat eren els morts? No és una pregunta fàcil de respondre, un cop arribat l’oblit dels quatre mesos. L’Ajuntament de Barcelona ha obert un procés participatiu per decidir de quina manera es pot honorar les víctimes a la Rambla. L’Ajuntament de Cambrils va aprovar erigir un monument al port de la ciutat. A tots dos llocs encara esperen, però enlloc pregunten gaire. Ha calgut guarir les ferides de seguida. Els atemptats es van cometre només un mes i mig abans de la celebració del referèndum il·legalitzat. L’actualitat s’ha endut l’atac pel desaigüe i només ha deixat espai per als polítics presos i la Catalunya dividida.

Fa quatre mesos només, o potser fa ja quatre mesos, i tenim poques respostes. Quin mecanisme va fallar perquè uns joves de Ripoll, aparentment integrats, optessin per matar i matar-se? Potser Dris Oukabir o Mohamed Houli Chemla, tots dos vius i a la presó, podran algun dia donar més claus. Però no només de com es van organitzar els atacs (pura improvisació, sembla), sinó del perquè: per què el projecte suïcida d’un imam va semblar atractiu a aquella colla jove d’amics i germans occidentals i globalitzats?

I els cossos policials, han parlat entre ells quatre mesos després? Potser sí, però les respostes encara no s’han socialitzat. Es van coordinar degudament? Es van menystenir certes informacions? Per què no es va saber veure què s’estava cuinant a Alcanar? Es va disparar a matar contra els terroristes o se’ls va matar perquè no hi havia més opció? L’actuació dels Mossos durant els atemptats va ser objecte d’enveges revengistes posteriors? I les pilones? Haurien pogut evitar alguna cosa abans de l’atemptat? Serviran d’alguna cosa ara? Són moltes preguntes que ja no arriben a temps al 2017, un any esgotador, que finalment s’acaba. I que segurament no passarà a la història com l’any que Barcelona (i Cambrils) va patir un atemptat terrorista gihadista. I és que han passat tantes coses...