La capacitat de síntesi de Valverde

Caldrà començar a mirar el futbol també amb els ulls petits de Valverde després que el Camp Nou quedés encegat per la llum de Cruyff, l'aura de Guardiola i el fulgor del trident de Luis Enrique. Res millor que una rotunda victòria al luxós Bernabéu per reparar en la humil figura del Txingurri. L'entrenador extremeny ha aconseguit que fins i tot Messi sembli un jugador d'equip, després de fer prèviament un bon equip, i no el solista del que viu el Barça. No ho sabia Zidane.

Zizou entrena el Madrid per guanyar finals i negar Messi perquè entenia que era la manera de desmerèixer el Barça. Té un planter ampli i ric i la seva tasca consisteix a saber triar als jugadors idonis per a cada partit i cada moment perquè el seu equip és capaç de disputar diversos partits en un de sol, també davant el Barça.

La llegenda de Zidane com a entrenador va començar a Barcelona, quan l'abril del 2015 va acabar amb la ratxa de Luis Enrique (39 partits), i va continuar al Bernabéu l'agost passat després de reduir els blaugrana a la Supercopa. No va variar el pla de l'entrenador a la Lliga: va preferir Kovacic i Casemiro per eliminar Busquets i Messi que no pas desequilibrar amb Isco o Asensio. No es tractava que s'exhibissin les figures sinó que vencés el Madrid després d'una nova marca d'imbatibilitat blaugrana (24 partits) iniciada després de la derrota estiuenca a Chamartín.

I es va equivocar l'entrenador del Madrid. El gol de Luis Suárez va castigar el disseny que havia fet Zidane del partit, perquè ningú va sortir a aturar Rakitic, confosos Casemiro i Kovacic, i perquè al seu equip va ser víctima de l'ansietat, destarotat i desconcertat, electrocutat en el seu volcànic Bernabéu. Va merèixer l'expulsió el desballestat Ramos abans que Carvajal veiés la vermella i condicionés els canvis de Zidane.

L'entrenador no va controlar els seus futbolistes, confós encara per la Supercopa. Aquell dia Piqué va afirmar que per primera vegada en deu anys s’havia sentit inferior al Reial Madrid. Ha millorat el Barça des de llavors, tant que avantatja en 14 punts el seu adversari. A Valverde ja li avalava la condició de líder; a partir d'ara el reafirma el 0-3 del Bernabéu, una raó més per reparar en el seu equip, compendi de molts Barça, com si tingués una envejable capacitat de síntesi, la mateixa que Iniesta i Messi.

Ells tres simbolitzen el que s’ha viscut i el que queda per viure al Camp Nou. Els blaugrana es van aplicar en defensa, com si fossin un equip petit, solidari i treballat, tan convencional com per desplegar-se sense extrems en un 4-4-2, conscient de la seva precarietat i de les seves limitacions, respectuós amb la jerarquia del Madrid. I llavors, madurada la contesa, va sobresortir la grandesa del Barça, associats els seus millors jugadors amb la pilota, des de Rakitic fins a Vermaelen i Piqué, protegits pel poder de Ter Stegen. Van aflorar les millors virtuts del Barça i els defectes diversos del Reial Madrid.

Valverde va saber jugar amb el sistema nerviós del rival i, després de desxifrar Cruyff, Guardiola i Luis Enrique, va deixar en evidència Zidane.