Un art massa extasiant

Ramon Gener ha fet esplèndids programes de divulgació de l’òpera en què subratllava determinats moments de l’obra, trobava paral·lelismes, feia propostes juganeres... Eren explicacions jovials, sense pompositat, malgrat la grandesa de la peça, que tractava de tu a tu. Ara ha volgut aplicar un concepte semblant per explicar les emocions bàsiques de l’art en general. Però aquí no és un connaisseur que s’esforça per ser didàctic. Directament fa comèdia, amb una exagerada voluntat pedagògica.

El veiem disfressat de Walter White, amb el seu impermeable al laboratori de metamfetamina de Breaking Bad, un acudit per parlar de l’èxtasi (anímic), o distribuint safates de pastisseria a la plaça de Sant Pere perquè la gent, posant-se-les al cap, faci de sant mentre ell parla de l’experiència mística i del paper del groc en l’art romànic (per cert, ja ha vist això la Junta Electoral?).

Un art romànic que no és precisament el millor exemple per parlar d’èxtasi: són imatges altament codificades que busquen més la comprensió canònica del missatge que pas no l’emoció de qui les contempla. Sobre el daurat llampant d’aquesta pintura mural, dels solemnes pantocràtors, sempre recordaré l’advertència que feia Català-Roca a l’hora d’il·luminar amb massa generositat aquestes peces. I no s’havia de fer perquè estaven pensades per ser vistes en espais enfosquits i el groc or era un estratagema per fer rebotar la llum i donar vida a la imatge. Així de clar i senzill ho explicava. Sense tants de romanços. És clar que un programa de televisió, i més si és del rar i convenient gènere de la cultura, com aquest, necessita romanços per engrescar públics poc proclius. El problema és la dosi.

Gener és el protagonista absolut del programa, el veiem passejar per davant d’obres sobreimpressionades en columnes o parets, cosa que en dificulta la contemplació. Ell passa al davant. Aquest reservar-se el paper principal arriba al paroxisme quan, parlant de les Variacions Goldberg de Glenn Gould, en lloc de deixar-nos sentir l’artista canadenc, és ell qui es posa al piano per interpretar-ne un bocinet.

En canvi, quan, sense amagar-se, que no cal, però amb més discreció, parla amb els pianistes Lucas i Arthur Jussen, en surt una bona entrevista que tanca deixant-los que siguin ells els que ens donin el tast musical. Lògic.

Tzvetan Todorov defensava la crítica com un diàleg obert entre el crític i l’autor (l’obra), i l’enrabiaven els crítics dogmàtics, impressionistes o partidaris del subjectivisme que només deixen escoltar una veu, la seva. Per la seva banda, a Roland Barthes el molestava la crítica d’art que es limita a manifestar la seva emoció davant l’inefable. I una mica de tot això hi ha en el Gener que parla d’art.

Els darrers minuts del primer programa, per exemple, van ser dedicats a artistes que explícitament han parlat de l’èxtasi o han titulat amb aquest terme una de les seves obres (Rothko, Scriabin, Sean Scully....). A pesar de les manifestacions de Gener, l’espectador no s’ha de sentir incòmode si no arriba a l’èxtasi, quasi obligat, que li proposa davant d’un Rothko.

El principal problema de This is art és la freqüència i les dimensions de les hipèrboles. Tot és tan transcendent, emotiu, mera-vellós que no sembla deixar lloc per a cap pensament descregut o profanador sobre el caràcter eximi de les obres presentades.

Dit tot això, sempre és més preferible la passió de Gener que el silenci o la xerrameca sense cor. Perquè, com diu Gener, l’art existeix quan algú el contempla. Una altra cosa és que el programa (per TV3 i Movistar) es posi reptes massa optimistes, com ara “descobrir la fórmula de l’èxtasi”.