Endavant les atxes!

Arran d’una polèmica a l’entorn del valor de la poesia de Josep Carner, esdevinguda en especial al diari Avui l’any 2002, una colla d’escriptors del país va publicar una sèrie d’articles en què, sense filar gens prim, deixaven Carner a l’altura del betum o d’una sola de sabata. Influïts o no per les opinions de Joan Triadú, consideraven que Carner feia una poesia tronadeta, “sense força de sentiment ni esclat, / sols una magistral superficialitat”. Són dos versos del llibre que avui m’admira i m’afalaga, és a dir: Salvador Oliva, Epístoles a Josep Carner (Barcelona, Quaderns Crema, 2017).

Es tracta d’un gènere semblant al dels “diàlegs de morts”, molt habitual al segle XVIII, amb la diferència que Carner, el que rep les cartes, traspassà (per a vergonya de diversos prohoms de Catalunya, que mai no van voler que tornés perquè a l’exili, com Puigdemont, feien de víctimes sofertes), i qui li escriu, molt viu, és el ja dit, gran Salvador, sóteros en grec, que és el mateix que dir “qui salva”. Diem això perquè el panorama de la crítica catalana a la segona meitat del segle XX, i encara avui, no pot de cap manera ser considerat una proesa d’intel·ligència i de bon gust, sobretot després que Riba fos sebollit a Sarrià, i Gabriel Ferrater passés a millor vida.

Allò que denuncia Oliva en el seu llibre —que, a juí nostre, és una de les manifestacions de llibertat d’opinió i de crítica assaonada més gran que s’ha produït a Catalunya havent desaparegut Gabriel i el seu germà, aquest exiliat a fora i a dintre del casal— és que, havent la poesia catalana assolit fites molt altes a causa del gran exemple de Carner, la seva lliçó va quedar desaprofitada, tot per culpa (no “a causa de”, sinó “per culpa”) del nostre sistema d’ensenyament, un catedràtic i aquell grup de poetes dels quals ja no es parla ni poc ni gaire però que estaven disposats, per elevar un punt el pòdium de la seva glorieta, a carregar-se qualsevol model de poesia que tingués, tan sols, el demèrit de ser d’un altre temps: llei segons la qual ja podem llençar Píndar, sant Joan de la Creu i Hölderlin, i amb ells Ausiàs March, a les escombraries.

Oliva ha fet servir diverses formes mètriques i estròfiques en les tres cartes que conformen aquest llibre, i ho ha fet amb una tal excel·lència de poeta, amb tan bella forma i els justos continguts que se’n deriven, que tots els joves que avui gargotegen versos per tradició floral faran molt bé a llegir-lo. En arribar a una edat ben certa —vull dir la que ens apropa cap a un final certíssim— un hom ja no està gens per gaites, i si li sembla que ha de dir les veritats catedralícies que no van expressar-se al seu moment, llavors s’hi posa, via fora, i endavant les atxes. Com que el país, als darrers anys més que jamai, viu en un estat de letargia crítica en què un fantasma patriòtic hi corre per espantar qualsevol indici de pensament aristocràtic —no fos cas que us pengessin una llufa espanyolista—, fa molt de temps que tot és bo, que els nostres escriptors són els millors del món (això proclama la Institució de les Lletres Catalanes, que va cada dia més a mal borràs) i que vivim en el millor dels mons possibles, com va dir Leibniz per despertar, més endavant, la sàtira grandiosa de Voltaire, a Càndid.

Candidesa o mala fe, ignorància o petulància, el cas és que uns quants professors i homes de lletres, més saberuts que savis, més ordinaris que elegants, van atestar que la poesia de Carner era molt fluixa, que li faltava compromís polític, i així ho van escampar en les plataformes més diverses del país: instituts, televisions, diaris, radiofonies i universitats. Entre ells, el més responsable de tots, un catedràtic de la UB —hom i Badia li van obrir de bat a bat les portes, insensats!—, autor d’un epigrama que va quedar, per pena, inèdit: “Poseu Carner a les meves mans, / que jo, amb consignes comunistes soles / diré en veu alta als catalans / que l’han de moldre i aixafar les moles”. És el zenit de la seva producció crítica.

Oliva, com els germans Ferrater i no gaires més, ha dit tot el que tenia al pap, passats ja una colla d’anys, quan resultava imprescindible. Que això no sigui, als ulls dels orbs, molt patriòtic, no li importa, i ho diu amb versos horacians o de Fra Lluís: “El del país m’importa menys; és veritat. / I excitar-me polític mai no m’ha agradat gaire. / Sóc jubilat, visc a pagès, arrecerat / de les celebritats i tinc l’amor de l’aire, / dels arbres i del sol; no vull ser sermonaire, / ni vull tenir deixebles, ni llepes, ni assistents; / només amics, companys i alguns, si cal, parents”.

El llibre, no cal dir-ho, és d’una cruent, poètica brutalitat. Però enmig d’una atmosfera dorment, acrítica, somorta i, al capdavall, covarda i insipient, el llibre hauria d’esgarrifar mig país, i uns quants de Bèlgica: allà on Josep Carner, per deixadesa dels prohoms, va haver de traspassar, ignorat, voltat només de bona gent.