Una incògnita

Van aconseguir que una efemèride esperada amb ànsia per centenars de milers de persones es convertís en una de les festes més tristes de la política actual: a les escales del Parlament, després que l’alcaldessa de Badalona procurés que els altres alcaldes reunits proclamessin la seva fidelitat a la nova república, els gestos dels dirigents nacionalistes catalans transformaven la realitat que aparentment estaven vivint, com si fossin incapaços de representar una situació insòlita o una materialitat impossible. Feien recordar l’individu desesperat que puja a dalt d’un gratacel i, davant de la multitud que el contempla des del carrer, amenaça de suïcidar-se amb l’esperança —i la convicció— que les autoritats pertinents s’encarregaran d’impedir que compleixi amb la seva paraula.

Ara se sap que tot era una ficció infantil perpetrada per una colla de polítics imprudents que no havien sigut capaços de calibrar les conseqüències de dirigir una de les agressions més inversemblants i anacròniques contra l’Estat, ara se sap que no hi havia ningú de l’elit nacionalista que no entengués que les seves promeses de redempció nacional eren falses —amb l’excepció, segurament, del pobre Rufián: per entendre les coses cal una mica de matèria grisa—, ara se sap que ningú pretenia ser cap màrtir ni cap heroi de veritat. Encara es desconeixen, però, els detalls exactes de les desavinences que es van produir entre Junqueras i Puigdemont, l’abast de les ferides que devien provocar les paraules que es deien mentre anaven pujant al terrat del gratacel per llançar-se al buit.

No tenien idees clares, no hi havia cap pla —però necessitaven insensatament anar endavant—, els faltava creativitat, i el talent era una virtut que ni tan sols buscaven. Desposseïts de la majoria dels elements que calen per assolir l’èxit —l’empenta de la intel·ligència, la companyia del pensament, l’autocrítica, l’avaluació realista de les circumstàncies, l’exigència, la visió del present i el sentit comú—, era lògic que les coses no els sortissin bé ni per casualitat, i ho serà també que els continuï sortint igual de malament, o pitjor, fins que s’adonin que els convé plegar. Ara, el 21-D s’haurà de veure de quina manera responen els votants, no la minoria independentista de sempre, sinó la massa teledirigida: no seria estrany que dictaminés que aquests polítics —Junqueras, Puigdemont— no estan capacitats per dur endavant cap empresa política.

La incompetència, la vanitat, la mentida, la falsificació de la realitat, la falta de precaucions que porten a actes que són delictes, no necessàriament han de ser valorats com uns mèrits, com un exemple de vigor moral, potència i eficàcia. El dia de l’escena a les escales del Parlament, al carrer, hi havia gent que plorava.