Antipoesia

Exposició de Joan Brossa al Macba, per fi. El museu ha trigat uns quants anys a fer-la, però, mira, ja tenim Brossa. Ha hagut de fer front a una vaga de gairebé dos mesos dels treballadors de taquilla i de vigilància de sales per les seves terribles condicions de treball. I a un canvi urgent del dia de la inauguració, prevista pel 20 de setembre, quan es van produir les primeres detencions de la tardor política i la concentració davant la conselleria d’Economia. El poeta Brossa, no ho dubtin, hauria estat molt interessat en tot això i meridianament al costat de vaguistes al museu i també dels concentrats just a la vora de la seva escultura dedicada al llibre, a l’encreuament de la Gran Via amb la rambla de Catalunya.

La poesia té moltes cares, extreu lírica, èpica i fins desconcert de les coses més prosaiques. Excava en alguna cosa més: allò comú que ens uneix i fins en el que ens desuneix. No tots portem les mateixes sabates, d’això tracta també la poesia. El preu de la vida pot ser molt poètic en la seva lucidesa, els nombres no menteixen. Forta i poderosa, l’antipoesia no s’avé gaire amb el que donem per descomptat que tots entenem de la mateixa manera. L’antipoesia és tal vegada la veritable poesia, escolti.

A l’antipoesia es va dedicar en profunditat Brossa (i a molt més) i és aquesta part seva irònica i riallera, sovint salvatge, la que ara ens saluda des del fred edifici del Raval. I lloc lluminós quan deixes les sales. Adverteixes llavors el present encara més, veus amb més claredat el que passa a tot arreu: al carrer, al teu cap, a la televisió i a les xarxes socials, fins i tot el que no es diu en els mitjans o passa desapercebut. Tornant a les sabates de cadascú, aquí hi ha el poema de Brossa “Unes espardenyes”, que permeten saber el preu de la vida el 1951: Unes espardenyes valen 15 pessetes. / Unes sabates, 175. / Travessa un cotxe, amb ràdio. / Una unça de pernil val 3 pessetes. / Un paquet de cigarretes, 4,60.”

Una lírica en absolut èpica. No recordo si ja parlàvem del 155 mentre es preparava aquesta exposició a càrrec de Teresa Grandas, conservadora de l’equip del museu, i de l’artista i investigador Pedro G. Romero. Però vet aquí un poema, “Article 135”, per recordar que la paraula i l’art tenen càrrega profètica per més antipoètica que sigui. Un component premonitori que salta a la vista encara més quan veus la intervenció de Brossa al festival de poesia del Price del 25 d’abril de 1970. En la Barcelona d’aleshores va ser una fita contra l’estat de les coses dominant. Brossa va llegir un poema sobre els Mossos d’Esquadra. No el recordava i en tornar a casa el vaig buscar per llegir-lo a fons. És una apel·lació a la policia catalana que el 1970 devia sonar a xinès encara que els catalanistes conscienciats sabessin de què anava. No hi vaig ser, encara no havia arribat a Barcelona. Però si hi hagués assistit m’ho haguessin hagut d’explicar, i tot i així m’hauria quedat parada davant un poema a la policia. I ara, des de l’atemptat d’agost fins avui mateix, es pot llegir aquest poema als mossos al ritme dels esdeveniments que ens sotmeten a l’escrutini constant del carrusel de la vida política.

I el que passa desapercebut, què? Pel que fa al 155, convé recordar que després d’aprovar-lo el mateix Senat va ratificar aquell dia l’acord de lliure comerç de la Unió Europea amb Canadà, el CETA, aquest gran avenç de l’ordre mundial per eradicar el que queda de l’estat del benestar. Torno al poema “Article 135” i els dos assumptes, el català-espanyol i el global, hi ressonen.

Hi ha molt per veure en aquesta exposició que comença amb epigrames de Gómez de la Serna i sàtires de la vella revista La Codorniz, amb Miró sempre i la creació de Dau al Set. Molt per veure i per llegir. Per a molts visitants suposarà el descobriment de Brossa i per d’altres el retrobament amb ell. Una incitació a saber i gaudir més d’aquest home que també va ser un mag. Aquí trobaran Christa Leem i el seu cabaret brossià, despullant-se al ritme de l’as de bastos. Mentre miro una altra vegada La Codorniz que el poeta guardava entre els seus moltíssims papers, em ve al cap la revista humorística ara investigada per fer acudits sobre la policia destinada a Barcelona. Antipoesia és lucidesa.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF