Poemes arran de vida

Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952) ha estat professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Arribada la prejubilació, sorgeixen els poemes. Primer va ser On mai no fosqueja (2012), ple de sentiments elementals, i ara La lentitud de la mirada, premi Ciutat de Palma 2016, molt més madur i més treballat formalment. Són 54 poemes que evoquen moments significatius d’una vida —sense que això vulgui dir que sigui sempre la mateixa veu que parla, ni encara menys que es tracti de cap biografia—, ja que cada poema es pot llegir independentment dels que l’acompanyen, és a dir que té vida pròpia. No obstant això, no és inviable llegir el llibre sencer com un trajecte, des del primer, que estableix una poc grandiloqüent ars poetica—“un llibre de poemes sempre fixa uns instants / que fan el món llegible”—, fins a l’últim, que és una complexa recreació d’una cantata de Bach (BWV 12), destinada al tercer diumenge de Pasqua, en què es remarca que el dolorós esforç de la vida cristiana serà premiat amb la joia inalterable de la glòria —“cap a l’hora foscant (…) en companyia de veus que sols canten / i et porten el record de l’illa”.

L’illa, Mallorca, és el país protagonista de molts poemes —en llocs concrets com ara Cala Magrana, Santanyí, Randa…— i el marc natural i espiritual subjacent a tot el llibre. Homar hi té arrels familiars, i encara que “mai no he passat un hivern a Mallorca”, allà és on sempre ha de tornar i on es reforça l’esperança, com diu en un poema que conté ressons dels al·legats reivindicatius del menorquí Ponç Pons: “A la casa dels pares parlem la nostra llengua, / que els forasters ignoren i la fan forastera”. En un altre poema, Escamparan els llibres, planteja la continuïtat d’aquesta casa un cop morts els seus habitants actuals: “Demà les filles refaran la cambra, / llençaran llapis, teles i quaderns…”. D’una manera gairebé imperceptible, ens fa adonar dels rastres de vida viscuda que encara impregnen els objectes dels éssers estimats quan ja no hi són.

Els versos són majorment decasíl·labs o alexandrins, els més adequats a reflectir la llengua parlada, i el llenguatge emprat és senzill i assequible, sense termes rebuscats ni jocs de paraules ni efectes de so. Cada poema comprimeix una experiència vital o un pensament en uns quants trets que els dibuixen amb precisió, i fa l’efecte de ser el resultat d’una composició pausada i lliure d’ànsies. Això, que pot semblar de baixa intensitat intel·lectual i que certament no entusiasmarà els aficionats a l’efectisme verbal amb pretensions de salvar el món, no és pas fàcil d’aconseguir perquè el poeta ha de mantenir-se apartat tant de la superficialitat com de la introspecció obsessiva: aquesta li pot fer creure que qualsevol cosa que li passi pel cap pot tenir un sentit transcendent que mereix de ser immortalitzat en un poema, i aquella el pot induir a pensar que amb la manifestació d’un sentiment n’hi haurà prou. Homar, en aquest llibre, es revela capaç de governar el llenguatge mantenint-se apartat d’aquests perills.

Encara que amb un punt de partida no gaire optimista, o no massa ambiciós, com ho demostra la invocació de la idea de Goethe que “cada home aprèn el que és capaç d’aprendre”, Homar sap parlar de coses que li importen i que el lector pot compartir. L’afirmació que “escriure a penes té per objectiu / verificar l’incompliment i el somni” és una vacuna contra la grandiloqüència i una aposta per la poesia arran de vida.