Omedes: “El fotoperiodisme ha desaparegut dels mitjans”

Fa fotografies de forma compulsiva —“com tothom”, diu—, però no és fotògrafa. Amb formació acadèmica d’Història de l’Art i Belles Arts, a més d’un postgrau en fotoperiodisme, es dedica a la gestió cultural des de fa més de 15 anys. Silvia Omedes (Barcelona, 1971) és la directora del DOCfield Barcelona, el festival de la fotografia documental que aquest any compleix cinc edicions i que arrenca avui exposant treballs de fotoperiodistes nacionals i internacionals fins al 30 de novembre. El festival de fotografia documental es va idear sota el paraigua de la Fundació Photographic Social Vision.

Pregunta. Quin és l’objectiu de la fundació?

Resposta. Va néixer fa 16 anys com a plataforma del fotoperiodisme a Barcelona amb la idea de ser pont entre la societat i els projectes que duen a terme professionals que no es veien mai publicats als mitjans de comunicació. El projecte té tres eixos: l’organització des de fa 13 anys del World Press Photo a Barcelona; una àrea educativa que es desconeix però que és l’ànima de la fundació, i la feina com a plataforma de suport al fotoperiodisme amb cursos de formació i assessorament.

“Fotografies fetes a l’atemptat de la Rambla o les de l’1-O podrien ser candidates al proper World Press Photo”

P. Per què es va crear el DOCfield?

R. Per la constatació de no poder anar més a fons amb les històries que planteja el World Press Photo, que en realitat és un petit aperitiu del que passa a escala internacional. És el millor fotoperiodisme, però la gent veu només dues o tres fotos de cada història. El DOCfield neix de la voluntat de voler oferir els projectes sencers i també pel vincle amb el festival Visa pour l’image, amb el qual vam arribar a un acord de coproducció d’algunes exposicions per portar-les al DOCfield. En aquests cinc anys, el festival s’ha consolidat i s’ha convertit en còmplice natural del fotoperiodisme que ha desaparegut dels mitjans de comunicació.

P. Què ha passat als mitjans de comunicació?

R. Que ja no són mitjans, sinó empreses de comunicació, i tenen altres interessos econòmics i polítics. El fotoperiodisme n’ha quedat fora i els professionals busquen altres formes a través de les xarxes socials o de les seves pròpies pàgines web per difondre els seus treballs. Els nostres millors fotoperiodistes ja no treballen per a mitjans nacionals, sinó per a internacionals, com Samuel Aranda a The New York Times o Ángel García a Der Spiegel. I molts en agències internacionals.

P. I per què no treballen en mitjans espanyols?

R. Perquè no es prioritza el reporterisme gràfic com una eina vital per acompanyar la notícia. A les redaccions dels diaris sempre s’ha tingut la sensació que la fotografia era una cosa que il·lustrava un text i ja està. Quan, en realitat, la fotografia té el seu propi llenguatge. En general s’ha menyspreat la funció del fotoperiodista, i és molt difícil sobreviure a Espanya com fotoreporter, per no dir impossible, tret que tinguis al darrere una gran agència com Reuters, AP o EFE. Els diaris, en les revistes setmanals, dediquen menys pàgines a fotoperiodisme de tipus social. Tot això, al meu entendre, és un empobriment de l’opinió pública.

P. I és possible rectificar?

R. La veritat és que hi ha diaris que han eliminat fins els editors gràfics. M’agradaria que els mitjans tornessin a creure en el poder de la fotografia, evocadora i informativa. En aquest sentit, valoro la feina de reconversió que ha fet The New York Times, per exemple, que ha aconseguit augmentar la seva audiència promocionant els fotoreporters i els treballs en vídeo.

P. Avui dia qualsevol ciutadà amb un mòbil fa fotos...

R. Sí, però no és un fotoreporter. És cert que molts diaris utilitzen imatges de ciutadans, sobretot perquè arriben abans, però aquestes imatges són difícils de valorar, no se sap quina és la seva intencionalitat i si estan manipulades, com s’ha vist recentment. Un mitjà no hauria d’abusar del reporterisme ciutadà.

P. Quins temes d’actualitat toca el festival d’aquest any?

R. El tema del festival l’escullen els ciutadans a les enquestes, i l’any passat van triar dos temes que els preocupaven al 50%: el turisme i la migració. Vam consultar antropòlegs i altres disciplines i vam determinar que la mobilitat urbana engloba totes dues realitats. Possiblement el treball de l’ONG Open Arms, que fa una retrospectiva —No més vides a la deriva, al Museu Marítim— de la feina que ha fet aquesta ONG en dos anys, és un dels més destacats, perquè van tenir la visió d’embarcar al vaixell cada 15 dies un fotògraf i un periodista. Ves a saber de què tractarem l’any que ve...

P. Probablement dels atemptats de Barcelona o l’1-O?

R. Estem en un moment amb importantíssims fets socials i polítics, i és possible que la ciutadania i els usuaris del festival ho decideixin. A mi m’agradaria fer un festival sobre la postveritat i un altre sobre la mirada de la dona en la fotografia. Només un 15% dels fotoperiodistes professionals són dones, i la visió del món seria molt diferent amb més ulls de dona.

P. Una de les exposicions del DOCfield d’aquest anys és La Caiguda del Califat, de què es tracta?

R. És un treball de Lorenzo Meloni sobre cinc ciutats en què Estat Islàmic ha estat molt fort en l’últim any. Un dels fenòmens que ha provocat més moviment de persones a l’Orient Mitjà, amb tota la crisi de la Mediterrània. Quan es va triar aquest projecte encara no havien passat els atemptats d’agost de Barcelona i Cambrils, i per això no hi haurà imatges del que va passar a la Rambla, però on esperem tenir fotografies guanyadores d’aquests atacs és a la propera edició del World Press Photo. Hi confio tant que ja estem treballant en una activitat paral·lela que posi en relleu tot el material periodístic que es va fer aquells dies i que va ser boníssim. Considero que el jurat valorarà la qualitat fotogràfica de la feina i un tema de tanta actualitat.

P. Si el criteri és d’actualitat informativa també es podria aplicar amb les càrregues policials del referèndum de l’1-O?

R. Sens dubte. Barcelona està sent una olla d’actualitat i de molta atenció, i podrien premiar els treballs sobre els atacs o els de l’1-O, o tots dos. I espera’t el que pot passar...

P. El festival s’ha traslladat de la primavera a la tardor. Per què?

R. El vam canviar perquè era impossible competir amb els festivals de música i amb el sol de Barcelona, que fa més complicat que la gent tingui ganes de tancar-se a veure fotografies. S’ha canviat per oportunitat climatològica, perquè el fotoperiodisme i documental necessita un ambient més retrospectiu. Per això vam intercanviar les dates del World Press Photo, i ja aquest any es va fer a la primavera, de manera que Barcelona és una de les primeres ciutats que exposa les fotos guanyadores.

P. Quines coses han canviat en el festival al llarg dels cinc anys de vida?

R. És i seguirà sent un festival gratuït per apropar-lo al màxim a la gent a qui sabem que li costa entrar als museus. Per això el festival segueix portant les fotos al carrer, perquè serveixi de ganxo i atrapi l’espectador, i que visiti algunes de les nou exposicions centrals o les catorze que s’organitzen a les seus convidades. Les visites guiades són una de les claus de l’èxit del festival, que ha anat modificant-se a mesura que tenim més informació. Per exemple, ens hem adonat que la gent no veu 40 exposicions, sinó deu o dotze, i aquest any s’ha fet una sola ruta DOCfield que va des de Diagonal-passeig de Gràcia fins a Colom.

P. L’DOCfield té una visió del procés?

R. Som apolítics i aconfessionals. Només som altaveus de treballs de fotoperiodistes i no ens posicionem, tot i que la veritat és que és molt difícil fer gestió cultural en aquestes condicions i context. Dos dels nostres museus amb què treballem (l’Arts Santa Mònica i el Palau Robert) tenen els comptes embargats. A més, és difícil generar confiança quan estàs buscant patrocini amb empreses amb aquest clima d’inestabilitat. El que compta és que al final inaugurarem demà i hem aconseguit tirar endavant tota la programació. Hem pagat tots els drets d’autor, cosa que per a nosaltres és sagrat, i hem quadrat els comptes amb un pressupost de 163.700 euros, que procedeixen al 50% de fons públics —especialment de la Generalitat— i l’altre 50% del patrocini d’empreses privades. Esperem seguir comptant amb el suport privat i que creixi, perquè així som més independents. I, a més, això vol dir que els patrocinadors creuen en el nostre projecte.