El senyor Clark

És de sobres coneguda l’endreça que escriu Stendhal a la fi de la seva gran novel·la La cartoixa de Parma: “To the happy few”. L’expressió venia d’un vers de Shakespeare, amb un sentit lleugerament distint. En el cas de Stendhal, aquesta salutació final s’ha de llegir d’una manera ja moderna, molt moderna: “Als feliços pocs que encara són capaços de delectar-se amb una novel·la com aquesta”.

Doncs bé: hi ha una editorial amb seu a Barcelona, anomenada Elba, que només publica llibres de gran qualitat pel que fa a la forma i la substància —avui gairebé mai aplegades—, i que van adreçats, com en el cas de La cartoixa de Parma, als “happy few”. Més encara: si tenim present que els aristòcrates de la lectura (els que llegeixen, per plaer i instrucció, les Coses memorables de Xenofont, igual com un assaig de Hofmannsthal o un altre de Montaigne) són cada dia més un col·lectiu exigu, llavors es diria que aquesta casa editorial publica llibres, ja no per als “happy few”, sinó, atès que aquells són cada dia més infeliços, per als “unhappy few”.

Per què “unhappy”? Pel sol fet que no solament són pocs, sinó que s’han quedat sols i infeliços. En el cas de la nostra desitjada nació, més sols que un mussol savi. La proliferació d’un sentit comú adreçat a la turba ha espatllat irremeiablement la possibilitat que un ésser individual —sempre han estat això els genis i els grans creadors— pugui oferir a la seva societat, als seus contemporanis nacionals, cap cosa de gran valor simbòlic. El simbolisme comú, la gran faula, s’ha escampat damunt la població amb tal energia, que la generació de sentit —altra vegada condició de tota creació en el terreny estètic— resulta cada cop més impracticable: només cal repassar quines grans obres en les arts plàstiques, musicals o literàries ha donat el nostre país als darrers deu anys.

Elba acaba d’oferir, en pulcra traducció de Jordi Ainaud, una recopilació d’assaigs de Kenneth Clark, un dels últims humanistes de la civilització anglesa, especialista en res, gran divulgador de la història de la cultura, la Bildung o la civilització d’Europa en aquella sèrie televisiva de la BBC, després llibre, que es deia Civilization: A Personal View, títol que li va ser suggerit per un altre aristòcrata, Sir David Attenborough, encara viu, un dels homes més honorats per les més vàries institucions angleses. El programa, com tots els que va impulsar Attenborough, tenia el propòsit d’elevar el nivell cultural generalista de la població britànica. Com que Clark era un gran senyor —de l’estol dels amics i deixebles de Bernard Berenson—, és a dir, un d’aquells que encara converteixen Anglaterra en un dels millors països per viure-hi i estudiar, com que era un gran senyor, dèiem, li va caure al damunt, arran de la sèrie televisiva esmentada, la ira de John Berger, format no solament en grans escoles, sinó també en les files del comunisme estalinista. És evident que aquests dos homes no podien entendre’s ni tan sols respecte a la qualitat d’un te, a les cinc de la tarda.

En aquest llibre (Kenneth Clark, Momentos de visión, pròleg de Clara Pastor, Barcelona, 2017), l’autor hi recull assajos no solament doctes, sinó també de gran compromís per a un amic de l’aristocràcia artística, com ara “L’art i la societat”, en el qual, com era d’esperar, s’aferra a la idea, ben fàcil de comprovar històricament, que el gran art ha sortit sempre de persones genials, i, per a més fortuna, fills d’una família d’upa o amb mecenes molt granats. Berger només podia mossegar-s’hi les ungles.

El llibre conté dos articles més de primeríssima qualitat: “Provincianisme” (en l’art, s’entén), i “El concepte d’home universal”, aquest darrer dedicat a les figures de Benjamin Franklin —qui editarà en català, ben traduïda, la seva autobiografia?—, Thomas Jefferson —que va ser president dels Estats Units, però que té una làpida, allà on jeu, en què figuren tots els seus mèrits menys aquest—, en comparació amb els humanistes Leo Battista Alberti, primer en tantes coses al seu temps, i Leonardo da Vinci, home observador i atent al detall més petit de l’home i de la naturalesa, com Goethe.

El llibre sencer farà les delícies, com dèiem més amunt, d’aquells que ja estan fins al barret d’una “semàntica insignificant”, curiosa contradicció, i desitgen esplaiar-se en la lectura d’opinions molt senyorívoles, políticament incorrectes, carregades tanmateix de seny i d’un saber universal.

¿Era Clark reaccionari, com es podria desprendre del seu títol nobiliari, Baron Clark of Saltwood, propietari d’un castell al comtat de Kent? De cap manera: sempre va votar el Partit Laborista i, en creure que el protestantisme no era una religió tan ecumènica i humanística com el catolicisme, es va fer batejar en aquesta fe poc abans de morir.