_
_
_
_
Crónica
Texto informativo con interpretación

Frases de cine

Mentre els guionistes escriuen diàlegs ocurrents, vivim la vida sense apuntador

Tomàs Delclós
Escena d''Allò que el vent s'endugué'.
Escena d''Allò que el vent s'endugué'.

Acostumem a anar per la vida sense guionista... i així ens va. No tenim mai a punt la frase que hauríem de dir, la rèplica enginyosa o el sarcasme elegant. I tampoc trobem cap dama que ens ensenyi a xiular (“ja saps, ajunta els llavis i bufa”, li deia Lauren Bacall a Humphrey Bogart) o a la inversa. És pràcticament impossible que si ets en una barra de bar, tot sol amb un bourbon, acabis ben acompanyat. Ni tan sols és veritat allò que es deia a Café Society (Woody Allen) que la vida és una comèdia escrita per un escriptor sàdic. La vivim sense apuntador.

Maurico Bach ha recopilat en un llibre (Dímela otra vez, Sam, Tbeditores) algunes de les frases, cèlebres i no tant, que s'han dit al cinema. N’hi ha del gàngster que anuncia educadament a la víctima el seu assassinat; de l'amant ferit o del ciutadà emprenyat. Una que no recordava és la del columnista, crític i assassí incompetent de la magnífica Laura (Otto Preminger). El senyor Waldo Lydecker diu de si mateix que no escriu amb bolígraf, “faig servir una ploma d'oca mullada en verí”. Més directe era Anthony Hopkins a El silenci dels anyells: “Un del cens va intentar fer-me una enquesta. Li vaig menjar el fetge amb guarnició de faves i un bon chianti”.

Les bones frases no cal que surtin en una gran pel·lícula. “Si no pots ser poeta, sigues poema” es deia en un capítol de Kung-Fu. I de Wall-E és molt citada: “Jo no vull sobreviure, vull viure”. En casos molt singulars, dues frases del mateix film es disputen la glòria. A Allò que el vent s'endugué, potser és més famosa la proclama de Scarlett O’Hara (“A Déu poso per testimoni que mai tornaré a passar gana”), però la de Rhett Butler quan Scarlett li pregunta què farà si ell se’n va…no es pot desaprofitar: “Francament, estimada, m'importa un rave” (en anglès, "I don't give a damn"). La versió original perillava que se censurés i s'havien preparat alternatives menys ferotges. Al final, però, es va poder sentir. A Espanya, en canvi, el doblatge al castellà la va suavitzar (“Francamente, querida, no me importa”).

Alfred Hitchcock explicava que si ell adaptés La Ventafocs al cinema, “tothom estaria pendent que aparegués un cadàver”

On sí que va intervenir la censura va ser a Viridiana, de Luis Buñuel. Una intromissió que va propiciar una frase de gran malícia. L'escena original mostrava el cosí de la mongívola Viridiana, Jorge, obrint-li la porta de la seva estança i tancant-la darrere d'ella. No va poder ser i Buñuel es va inventar una altra escena. Es veien Jorge, la criada Ramona i Viridiana jugant a cartes. “No te lo creerás, pero la primera vez que la vi me dije: 'Mi prima acabará jugando al tute conmigo”, comenta Jorge en una camuflada al·lusió a un feliç trio que els censors no van detectar.

Per qui busqui crosses per anar per la vida, a Internet Movie Database la fitxa d'infinitat de pel·lícules porta moltes frases cèlebres, una selecció tan abundant com poc exigent. Però sempre cal tenir present allò que va dir, se suposa, Joseph L. Mankiewicz. Que la diferència entre una pel·lícula i la vida és que a les pel·lícules el guió ha de tenir sentit i a la vida, no.

Però aquest tipus de recopilacions no apleguen només el que han dit els personatges de les pel·lícules. Una de diferent és la de Jamie Thompson Palabra de cineasta, que Gustavo Gili ha editat aquest any. Escriptora i assessora de guions, Thompson s'ha fixat en les “citacions, ocurrències i píndoles de saviesa” que alguna vegada han deixat anar els mateixos cineastes. L'autora està convençuda que als directors parlar del procés de creació dels seus films els agrada tant com rodar-los. Frank Capra, per exemple, va fer una curiosa comparativa del poder del cineasta: “No hi ha hagut sant, ni papa, ni general, ni sultà que tingués el poder d'un director de cinema: passar-se dues hores parlant en la foscor a centenars de milions de persones”. Uns altres es miraven a si mateixos amb menys solemnitat. Alfred Hitchcock explicava que si ell adaptés La Ventafocs al cinema, “tothom estaria pendent que hi aparegués un cadàver”. Tampoc Billy Wilder, quan parlava del seu ofici, n'endolcia la descripció: “El director ha de fer de policia, de llevadora, de psicoanalista, de pilota adulador i de cabronàs”.

Hi ha un sector del gremi que, aparentment, no està per bromes. David Fincher, un cas, manifesta que li agraden les pel·lícules “que deixen cicatrius” i explica que després de veure Tauró no ha tornat a nedar al mar. Quentin Tarantino, cansat d'haver de justificar la violència de les seves pel·lícules, ho va explicar sense gaires preàmbuls: “És clar que les meves pel·lícules són refotudament intenses. Però així són les pel·lícules del Tarantino. La gent no va a un concert de Metallica per demanar-los que abaixin el volum”. Les metàfores sobre què és rodar un film no sempre són delicades. Warren Beatty parlava de vomitar i Fellini comparava una pel·lícula amb una malaltia que s'expulsa del cos. Potser no són troballes verbals brillants, però ja se sap… ningú és perfecte.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_