Estiu ‘horribilis’

La sacsejada brutal de l’atemptat ha esborrat els problemes seriosos que la ciutat va plantejar els últims mesos i que continuaran sent-hi quan la realitat torni a apoderar-se de l’agenda, calmada la sensibilitat ara en carn viva. Aquest ha estat l’estiu de la turismofòbia, del barricidi i dels narcopisos. Quan se li posa nom sonor als problemes és que les gotes depassen la vora del got. Els tres problemes ataquen dos elements essencials en la constitució de la ciutat: és alhora una crisi de mercat i de l’espai públic. La medul·la de la ciutat. El mercat és habitatge, comerç i feina; l’espai públic és convivència i comunitat. Si aquest Ajuntament, els membres del qual van estar sota la pancarta defensant les dues coses, no és capaç de revertir una situació que deixa els ciutadans a la intempèrie, aleshores aquest Ajuntament no està servint els seus objectius. No dic que no s’ho proposi: dic que està fracassant contra un embat que supera les seves pròpies forces.

Hi ha alguna cosa més. En relació amb el turisme massiu i massificat –que acabarà sent la tomba del turisme a Barcelona--, l’alcaldessa es va moure de pressa per assegurar al sector que farien tot el possible perquè la tragèdia no restés visitants. Va sortir Ada Colau a la tele dient que Barcelona era atractiva i oberta, que sisplau ningú deixés de venir. Un missatge positiu en un moment en què tots volien missatges optimistes, però el cert és que un decreixement del turisme no hauria estat cap catàstrofe. Hauria estat una oportunitat per gestionar millor, per reflexionar millor, per fer aquest mínim de pedagogia que consisteix a dir que la riquesa de la ciutat ha de néixer d’altres fonts i que un gran mal com és l’atemptat podia ser una ocasió per provar-ho. Però no. L’alcaldessa va donar un missatge convencional. Resulta aleshores que el discurs oficial és erràtic i això vol dir oportunista. I l’oportunisme és el contrari a una gestió radical, que és precisament allò que ens havien promès, se’n recorden?

El tema dels narcopisos té més teca. Ve de lluny, ve de sempre. Els problemes del Raval són cíclics, com si una enorme nòria girés lentament per, al cap dels anys, tornar al punt de partida. Hi va haver deteriorament de la convivència als vuitanta, abans de la reforma i abans de dir-se Raval; hi va haver desordre i brutícia i bandes enfrontades sota el mandat impotent de Joan Clos; i ara som a la tercera campanada, quan totes les normes han saltat pels aires i s’ajunta l’economia especulativa amb les màfies, els pisos buits de la crisi amb els efectes d’una globalització per la qual no estan a punt els instruments. Resulta simbòlic que un dels punts calents del Raval sigui el carrer de l’Om, que va ser una precoç i controvertida acció d’habitatge social que, malgrat la qualitat, es va considerar fracassada pels problemes de convivència que perpetuava.

L’Ajuntament està fent el mateix que van fer mandats anteriors, potser amb més recursos, però els problemes continuen sent-hi. Des dels manters bel·ligerants als veïns expulsats. D’acord, s’han enretirat mil pisos de les pantalles turístiques, però m’agradaria saber com tornaran al mercat. M’agradaria també imaginar què estaria fent l’activista Colau si l’alcalde actual fos Xavier Trias. I què fa com a alcaldessa? Primer, opinar poc: no li hem sentit pronunciar-se a fons sobre tot plegat. Necessitem més anàlisis que no pas paraules, punt u. I menys bel·ligerància: ella, o Pisarello, han disparat contra tothom. Allò del Raval és per inacció dels Mossos, van dir i no ho dirien avui. I la Guàrdia Urbana? La gravetat del malestar ciutadà obliga a buscar una estratègia conjunta, però l’actual Ajuntament no pacta amb ningú: prefereix no compartir els fracassos a canvi de quedar-se per a ells les possibles medalles.

I no està només a la mà de l’Ajuntament resoldre l’evidència d’un estiu horribilis. És el moment de construir ciutat, també amb la memòria de l’atemptat sobre la taula. Més col·laboració amb els altres grups desactivaria una oposició que té la mel a la boca, per bé que sembli tan absent o distreta com el Govern. Cal intel·ligència institucional i convicció de ciutadania. Un pacte de ciutat, per què no.